 |
X I R I N A C H S
Jo no el coneixia, en Xirinachs. N'havia sentit parlar en els
temps de l'Assemblea de Catalunya i de quan es plantava
davant la presó Model reclamant "Llibertat, Amnistia i Estatut
d'Autonomia" i de com la policia se'l emportava ben lluny, crec
que fins a Sitges o be a altres llocs, i el deixava allà. I de com ell
tornava, mansament, i s'hi estava hores i hores .I de com va
veure atesa la demanda, finalment.
També recordo quan es va presentar al Senat, traient el
nombre més gran de vots de tota Espanya. Al Senat, però, no hi
va fer res perquè ningú hi feia res, allà. (Encara no hi havia
muntats el gimnàs i la piscina).
Anys després va començar el moviment "Jo també em
planto", prenent el compromís d'estar-se dotze hores cada dia a
la Plaça de San Jaume, fent d'una mena de banderí de recluta
del catalanisme, per treure'l del romanticisme inoperant que
practicava.
A mi em va semblar que a un home així se l'havia
d'acompanyar i vaig anar-hi, fins que es va posar malalt. Hi
anava dues vegades a la setmana, tres hores.
Vaig conèixer molta gent de l'entorn del moviment, i de
fora. L'equip que va formar era, com el mateix Lluís Maria
Xirinachs, d'una ingenuïtat grandíssima. Pensaven anar fent
Assemblees per tot Catalunya, prendre uns acords generals per
després comptar amb els partits polítics de casa nostra, que ens
farien costat.
Vaig tenir molt de temps per explicar que la nostra sola
presència ja seria mal vista per els partits, perquè en si mateix
representàvem la desconfiança en els sistemes partidaris en us,
i ens escombrarien, o ens comprarien, o ens manipularien.
Amb en Xirinacs, però, no hi havia res a fer. És tossut i
idealista per sobre totes les seves altres coses, com una mena
de Ghandi català, però sense cap capacitat d'organització ni de
selecció de gent, ni de res. Jo li deia, comentant aquest aspecte
de la qüestió, que amb aquests vímets no es podien fer bons
cistells, i ell deia que si no n'hi havia d'altres, bons eren els que
teníem.
Quan en Lluís Maria es va posar malalt vaig intentar
veure'l, però el seu entorn m'ho posava difícil, em deien que en
Lluís no volia veure ningú. Vaig anar, finalment, a una reunió que
es va convocar al Carrer Més Alt de Sant Pere i vaig conèixer
gent de fora de Barcelona, comprovant que tots estaven
convençuts que una direcció assembleària del partit era el camí
idoni, i es va parlar d'un moviment semblant que s'estava
desenvolupant al Brasil que estava a punt de canviar tots els
esquemes polítics d'aquell país...
No els he vist més, tota aquella gent. Segueixo pagant-los
una quota - irrisòria - que vol correspondre a la seva bona fe.
De tota aquesta activitat en vaig fer una carta explicatòria
al Molt Honorable President. Sabia que era una carta difícil de
contestar i no vaig rebre resposta, per primera vegada.
|
|
