 |
V I A T G E C O M E R C I A L
A la casa del vell amic del meu pare amb qui anaven a
fregar plats a l'Hotel Regina, del carrer de Bergara, i que tenia
uns bastant importants magatzems de merceria al carrer Riera
Alta, jo hi treballava a l'oficina, especialment fent la
correspondència, que era moltíssima, més de 30 cartes cada
dia, de promig.
Coneixia be tots els articles que es venien en aquella
Casa i jo els devia semblar prou espavilat per enviar-me de
viatge.
Era l'any l944,ó 45, i jo devia tenir, doncs, l7 ó 18 anys i
em van enviar a "una ruta de desfogament", que en deien, que
era la província de Terol, la de Saragossa (sense la Capital)i la
de Sòria.
Si entro en els records d'aquella època no és pas per
explicar aventures comercials, si no per fer veure l'immens canvi
de tipus de vida, en tots els ordres, ens aquests cinquanta anys i
escaig.
Havíem sortit de la guerra i el país no s'havia recuperat.
Els transports eren escassos i dolents i molts pobles només
tenien una possibilitat de sortir o entrar cada dia, pel que era
habitual mirar d'enganxar algun camió de cantera, o de mina, o
del que fos, per no perdre tot el dia.
El menjar era sa i bo, però les nits eren un vertader suplici.
Encara no s'havia inventat el D.D.T. i les puces, els mosquits i
les xinxes eren tan naturals com els gats i els gossos, però molt
més nombrosos i no cal dir que més insuportables.
La gent era bona i senzilla però els homes eren molt més
masclistes que a Catalunya. A les noies les deixaven presumir
una mica a l'hora del passeig i per la Festa Major; però quan es
casaven s'havia acabat per elles el gust de deixar-se veure
maques. Es vestien com les seves mares i les seves àvies fins
que es morien, sempre de negre.
Els altres viatjants de la Casa m'havien advertit de la
necessitat de no baixar d'una despesa diària de 100 pessetes
per no posar-los en evidència i això em va causar un conflicte
moral, que vaig resoldre convertint-me en el viatjant de Can
Pons més esplèndid amb els clients.
Quan ja vaig estar "desfogat" em van enviar a Andalusia,
províncies d'Almeria, Granada i Màlaga. Allà m'ho vaig passar
molt be. Venint de Catalunya, Andalusia devia enamorar tothom,
com a mi.
La gent era amable i acollidora. La repressió franquista es
notava sobre tot amb el tema de les bones costums i els bisbes
manaven més que els Governadors. No estava autoritzat cap
ball públic, però el jovent era molt enginyós i a l'esquena del
bisbe jugaven amb les seves davanteres. Això sí, cada festa de
precepte tothom anava a missa.
Conèixer famílies i poder participar en les seves festes
particulars era una meravella. Sentir el cant d'una senyora gran
al voltant d'una taula i les mans de tots els presents batent
"palmas" amb devoció, emocionava.
En qüestions d'amor i de parella, però, aquell personal
podia resultar perillós. Recordo una "Fiesta de la Cruz" en el
barri de la Victòria, de Màlaga, on vaig caure un diumenge per la
tarda. Al pati de la casa hi havia el monument a la Creu, un
prodigi floral, i es cantava i es ballava amb alegria. Em va
semblar que tres noies que estaven assegudes en un cantó del
pati em miraven amb simpatia i m'hi vaig apropar, iniciant una
conversa divertida i al cap d'uns moments vaig començar a
ballar un no sé què, precisament amb la més maca de les tres.
Un noi que ens estava mirant ja feia una estoneta, (Jo
l'havia vist abans, però no hi havia parat prou atenció), es treu
de la butxaca una navalla i me la ensenya, d'amagat, amb cara
de pocs amics.
Jo m'escapoleixo sense cap discreció i surto al carrer.
Veig que el noi m'ha seguit i apreto a córrer. Del barri de la
Victòria fins L'Alameda tot és baixada i no vaig parar fins gairebé
caure al mar que perfila el curs de l'Alameda. Aquell noi no em
devia seguir, però jo no vaig mirar enrera per comprovar-ho.
Una costum molt de tota Espanya, després de sopar i, si
s'esqueia, fer la partideta, era anar a veure "las niñas" abans
d'anar a dormir. I si et mostraves poc entusiasta, de seguida
sospitaven de la teva masculinitat i, sembla mentida, però podia
ser perillós.
Al Nord les cases de barrets eren més brutes i em sembla
que totes les portes que recordo estaven pintades de verd i jo
sempre les obria amb el colze. I les dones anaven
descaradament per feina i aviat et qualificaven de "florero".
Una bona anècdota putero-religiosa la vaig viure a
Pamplona. Estàvem en una de les varies cases que hi havia a la
vora de la Catedral, quan un dels que venia amb nosaltres diu
que ha de marxar i ja no pot beure més, perquè "mañana es
primer viernes de mes".
"Al Sud la puteria era més agradable, sense comparació.
La sala de rebre era sempre un "patio" amb servei de bar i les
noies no semblaven tenir tantes ganes de diners. I no cal dir que
si les convidaves a una "media botellita de fino" ja eres el
"señorito" fins que marxaves.
Al Sud no hi feies cap amistat ferma, però t'ho passaves
be. Al Nord i sobre tot a Castella, podies tenir una comunicació
més profunda, però també podies rebre algun cop de puny per
"extranjero".
L'Espanya carpetovetònica treia el nas en els moments
més impensats, no calia que gratessis...També la església Déu
ni do, i ho dic pensant el la excomunicació que vaig sofrir en una
missa de 12, a Gijón, perquè vaig anar, aquella tarda, a veure
"Gilda", contradient la voluntat expressa de la Santa Mare
Església.
Tinc records de mitja Espanya, bons i dolents. Ara em ve
a la memòria la sequera d'Aragó i en dono dues pinzellades:
Bars de pobles de la mateixa província de Saragossa tenien una
palangana ampla amb dos dits d'aigua, on tenien els gots per
servir el vi. En demanaves un i treien el got de la palangana. I,
mentre et bevies el vi amb els companys que t'acompanyaven,
veies com tots els gots bruts anaven a parar a la mateixa
palangana, i et donaves compte que l'aigua era vermellosa per
les restes del vi i llepissosa per les salives de tots els clients.
Una altre: Viatjava jo, ja amb un Morris Minor flamant,(?)
matrícula M.53.000, i anava cap a Tarazona. El cotxe
s'escalfava, vaig veure una casa de pagès i m'hi vaig acostar per
demanar aigua. Aquell bon home que va sortir de la casa em va
dir: "De vino, todo el que quiera; pero de agua, ni una gota"
També val la pena parlar de preus. A Almeria hi havien
dos hotels que freqüentàvem majoritàriament els viatjants: "La
Perla" i "La Rosa". "La Perla" et carregava a la factura només el
dormir, que eren cinc pessetes. Si volies dinar o sopar,
presentaves a Recepció el teu carnet de racionament, pagaves
cada vegada cinc pessetes i et donaven la ració de pa, amb la
que entraves al menjador. "La Rosa" tenia el mateix sistema
però el preu era de quatre pessetes. Hi anaven els viatjants de
categories inferiors.
El turisme encara no havia començat i el país semblava
que anava sortint de la misèria extrema, però quedaven racons
refractaris, com el que vaig trobar a no pas gaires quilòmetres de
Granada. Vaig tenir problemes amb el cotxe i es va fer de nit.
Vaig voler prendre una drecera que va ser un calvari de corbes i
pedres. Em moria de son, el cap em queia i no em veia capaç de
continuar.
De sobte em trobo amb uns cartells de "Habitaciones",
"Chambres" i "Rooms " i de seguida, una construcció estranya,
però era un bar. Paro, entro i demano un llit.
La dona que atenia el bar em fa pujar al pis i obra la porta
d'una habitació on hi havia una altra dona, grassa i bruta,
ajaguda sobre el llit, la fa marxar i em diu que aquella és l'única
cambra que queda. No tinc sortida ni valor per continuar el
viatge. Cobreixo el llit amb roba de la meva maleta i m'estiro a
sobre, sense despullar-me. Vaig dormir unes tres hores i fins ferse
de dia vaig estar-me assentat en una cadira.
Quan sento soroll surto de la habitació i pregunto on és la
cambra de bany. La dona grassa em diu que al final del
passadís, on veig que hi havia una palangana i una gerra d'aigua
al costat. A la paret hi havia una tovallola penjant d'un clau,
increïblement bruta. Contenint el meu mal humor, demano que
em portin una altra tovallola. La senyora treu el cap per l'escala i
li diu, cridant, a la mestressa: "Senyora, déme otra toalla, que el
señorito la quiere limpia"
La memòria, i parlo sobretot de la meva, és una facultat
ben estranya. Del que va passar ahir, de com es diu la persona
que m'acaben de presentar, no en tinc ni idea. De tot el que
escric ara de temps passats i que no havia recordat més fins ara,
en dono detalls sorprenents. És com puar aigua d'un pou
profund, que tires la galleda i van sortint, com del barret del
mag, coses impensades.
Sóc conscient que totes les coses que explico no valen un
borrall i quan em mori també es morirà la meva memòria.I ho
deixo escrit perquè és una manera com d'hivernar aquests
records, que potser llegirà algú, algun dia.
|
|
