 |
V E L L
Em rento la cara, m'afaito cada dia i em pentino. Fa molts
anys que em veig la mateixa fesomia, sé que m'he fet vell, però
penso que hi ha gent de la mateixa edat que sembla molt més
vella que jo.
Escolto i veig notícies per la radio i la televisió i llegeixo el
diari. Cares de persones de 70 anys més arrugades que la
meva, gent condemnada que no la porten a la presó perquè és
massa gran, notícies d'accidents d'ancians que van néixer
bastant més tard que jo.
Aquest concepte que té la gent de la vellesa ni
m'emprenya ni em preocupa. Jo m'afanyo a viure la part que em
toca el millor que puc, i encara no sé si els millors dies ja els he
viscut o estan per venir. Per això no estic d'acord amb els
enyoradissos que voldrien tornar a la joventut renunciant a la
gran i meravellosa incògnita del futur immediat, que és el que
resta del dia, i demà, i demà passat...
Potser és que tinc la sort de conservar una part de la
meva fantasia infantil i el gust d'estudiar la gent que m'envolta.
Vaig fer uns cursets, fa molts anys, de psicologia aplicada a la
Indústria. Tots els tipus humans encaixen en tres configuracions
més o menys pures segons l'historia genètica personal i cada
un dels tipus, que son el leptosomàtic, l'atlètic i el pícnic, es
correspon a un comportament previsible.(Per exemple el
leptosomàtic és més aviat estret de pit i de malucs, com una
figura del Greco, per què s'entengui, i té una vida interior
complicada, el turmenten els dubtes i té malsons. Aquesta
configuració ha donat el major nombre de Sants i de criminals
que reflecteix la historia.
Aquest rudimentari coneixement de les persones m'ha
donat un dels meus passatemps preferits, que practicava
especialment a la Rambla. Em posava a caminar darrera
qualsevol persona que en principi m'agradés. De mitja edat, que
ja portés a la seva vida un bon gruix de sensacions , bones i
dolentes. I començava la meva anàlisi, endevinar-li el passat i
tractar de preveure el seu futur... Tot ajudava, en la meva feina.
Mirar les seves mans, els ulls, la manera de posar els peus a
terra, tot. Era i soc conscient, perquè encara ho vaig fent de tant
en tant, que el meu diagnòstic podia ser equivocat, però m'havia
fet un argument per mi sol i les pel·lícules també en tenen,
d'arguments que son mentida i moltes vegades son pitjors.
També m'agrada mirar les mans dels que tinc a la vora,
especialment quan jugo a cartes i sobre tot les de les senyores.
Sembla mentida com poden unes mans ser tan femenines quan
potser son les d'una dona vella que ja repapieja...I em pregunto
si haurà estat estimada i si ha estimat.
Per tot plegat diré, atenent al tema de la vellesa, que jo no
me'n sento, de vell, ni vull sentir parlar de la tercera edat ni de
romanços.
Jo sóc com sempre i una de les diferències amb altres
temps només és que les cames no m'arrosseguen. Hi ha més
diferències, és clar, però per aquestes també tinc un sistema
personal : Les magnifico en el meu record i penso que si les
tornés a viure no serien tan esplèndides com crec recordar.
Conec gent de la meva edat que té el somni de fer un salt
endarrera en el temps, pensant que podrien retrobar la frescor
dels seus records. A mi no m'hi trobaran mai, que facin el que
vulguin, encara que poguessin. Fer salts és perillós, es pot caure
i prendre mal, o be no caure i fer el ridícul, que és pitjor.
|
|
