 |
V E I N S
M'agrada tornar a parlar del meu carrer Nou de la Rambla.
La memòria m'hi fa tornar una vegada i una altre. La gent d'avui
no es fa càrrec de l'especialíssim ambient d'aquell barri, que en
deien "Xino". Abans de les grans modificacions que s'hi han fet a
partir dels anys vuitanta, tenia un caràcter molt definit, era el
centre del vici de la ciutat i semblava que la impregnació
pecaminosa era total, quan la veritat és que hi havia una
meravellosa barreja de pecats i virtuts que compartien un mateix
espai amb una mena de respecte pacífic que potser no veurem
mai més enlloc.
Tots els petits comerços eren de famílies que havien
arribat de tot arreu i havien après la regla d'or del barri, viure i
deixar viure i no encomanar-se maneres que no eren les seves.
L'exemple més clar era la vaqueria que teníem a vint
metres de la botiga del pare, que regentava una família, els
Llaràs, del Martinet o de per allà, des de feia més de cinquanta
anys i eren tan innocents i purs com quan van sortir del poble.
Eren parents, per cert, de la famosa xocolateria del carrer de
Petritxol.
Com molts altres establiments de serveis del carrer no
tenia porta, oferien un servei absolutament permanent tots els
dies de l'any. Amb la guerra es va acabar aquella llibertat
d'horaris i quan al 1939 es va voler restablir, el nou règim no ho
va permetre. El carrer se'n va ressentir, evidentment.
La clientela principal de la granja Llaràs eren les parelles
que sortien dels "meublées" dels voltants (a sobre de "La
Paloma", que era la botiga del pare, hi havia l'hostal de "San
Antonio", que tenia entrada per el carrer i per l'escala mateixa de
la botiga) i que es prenien xocolata i pastes, un plat de nata o un
cafè amb llet. Reposaven forces després del desgast patit. La
clientela de la resta del dia era gent del barri i majoritàriament
relacionada amb l'espectacle o la prostitució.
Sembla que aquest contacte permanent els hauria d'haver
marcat, però puc assegurar que gens ni mica. Tant els pares
com els fills eren naturalment fidels als seus orígens i pensaven i
s'expressaven com la seva gent. Manegaven els seus productes,
els venien i els cobraven i semblava que atenien el públic com si
fossin gent del seu poble.
Al costat de la vaqueria hi havia la Camiseria Pascual que
regentava una família molt discreta i elegant. Portaven el seu
negoci com si aquell no fos el Carrer Nou i tractaven el públic
com si tampoc ho fos, i tenien èxit. Recordo que ell jugava molt
bé al billar i anava, després de dinar, al Cafè Espanyol, del
Paralelo, que tenia una sala que es deia que en tenia cent, de
taules de billar. (Jo no les havia comptat mai, però si no eren
cent n'hi faltarien ben poques. Aquell cafè no es pot concebre si
no s'ha vist. Entre les terrasses del carrer, on tocaven des de
mitja tarda dues orquestres de dotze músics cadascuna,
alternativament, en tarimes separades per potser 30 ó 40
metres i les sales interiors, moblades amb tauletes de marbre,
rodones i amb una gerra d'aigua a cadascuna, potser n'hi havia
un miler, el que vol dir que hi havia unes quatre mil cadires, pel
cap baix.)
El senyor Pascual era un gran billarista i a l'Espanyol
sempre jugava sol, entrenant-se. Mai vaig saber si era jugador
reconegut, però penso que si, que ho devia ser.
Al costat mateix de la Camiseria Pascual hi havia una
mena de botiga molt modesta, que se'n deia Ca la Bruta. Era
una barreja de merceria i potineries per a la canalla. Venia pega
dolça i fil de sargir i les mil coses insignificants que no havies
trobat en cap més lloc.
Vivia sola i es passava totes les hores del dia traginant.
Que jo sàpiga no es parlava amb ningú ni semblava que la
preocupés ni gens ni mica aquella incomunicació. Devia pensar
que tard o d'hora tot el barri l'aniria a veure, a la recerca d'un
botó perdut (en tenia caixes plenes, de totes les grandàries i
colors) o d'un clip per els cabells i amb aquest contacte es veu
que ja en tenia prou. No provocava comentaris de cap mena. Era
a Ca la Bruta i prou.
Al davant mateix de la botiga nostra hi havia el bar "Los
pajaritos". Eren bona gent, un matrimoni pagès amb una filla
casada amb un noi castellà molt treballador, que la primera feina
que feia cada dia era "restaurar" les tapes que havien sobrat del
dia anterior. Treballava la safata d'ous durs amb maionesa de
manera molt professional. Primer treia els escuradents punxats a
cada mig ou, guardant els trossets de pebrot vermell en un
platet. Després reposava a la safata tots els mitjos ous que
s'havien venut el dia anterior i ho cobria tot amb una maionesa
barrejada amb llet, que la feia més fluida i que tapava el color de
la salsa anterior, que s'havia tornat marronosa pel pas de les 24
hores a la intempèrie. Llavors baixava la safata al nivell del drap
que portava penjat de la cintura i resseguint tot el vol de la plata
la deixava absolutament neta. Només li calia, llavors, punxar
amb escuradents nous els trossets de pebrot i clavar-los a cada
mig ou. I la tornava a col-locar a la vitrina amb aire del que sap
què es porta entre mans. Potser per això feia totes aquestes
maniobres darrera la barra i a la vista del públic, perquè fossin
reconegudes i apreciades les seves condicions.
Recordo l'època dels primers cotxes. Al carrer s'aparcava
a dreta o esquerra, segons fós dia parell o senar. I ell s'enfadava
si deixàvem algun cotxe , els meus germans o jo davant la seva
porta. Et venia amb els braços estesos i et deia sempre el
mateix:-"Hombre, Pedro, ¿que quieres que no me entre nadie al
bar? Me has dejado el coche tapando toda la puerta." I tu sorties
i empenyies el cotxe amunt o avall, perquè tot el carrer era teu.
El meu pare els coneixia de tota la vida, però quan els
bars tornaven a tenir cafè després de la guerra, encara que molt
dolent i el senyor Antoni seguia amb la garrofa i l'axicòria, el
senyor Quimet va desertar i va anar cada dia al "Camarin", que
era just a la dreta de la botiga nostra.
El "Camarin" tenia un ambient especial. El matrimoni que
portava el bar era molt discret i educat i el seu amo ho era també
del "meublée" del mateix edifici, al que es podia entrar per
l'escala de la botiga, ja ho he explicat. Vol dir que la clientela
més nombrosa del local eren les senyoretes que esperaven
clients i els seus macarres corresponents.
Aquesta barreja de gents tan estranyes de putes,
macarres i altra gent ben curiosa, perquè allà també s'hi reunien
"pispes" de tranvia, amb botiguers, no seria entesa des d'un altra
barri qualsevol, però formava part de l'estil de vida del barri
xinès.
"La Mascota" era la botiga de modes més propera a la
nostra i el nostre competidor més directe. No ens guanyaven
mai, però, perquè el nostre estil era superior i els preus,
semblants. L'amo era un bon home i vivia de la botiga i d'un
"meublée" petit que tenia pels voltants del Paralelo. Mai havíem
conegut la seva família i sempre havíem pensat que devia
portar, en un barri apartat , una vida de pare de família
absolutament normal.
Al costat de "Los Pajaritos" hi havia una escala de gran
vestíbul que tenia a tocar del carrer el quiosc d'en Pere, el
bomber, que arreglava sabates. Era fort i simpàtic i sempre tenia
històries per explicar. Agradava a les dones, però ell estava molt
pagat de la seva Remedios.
Al costat de la portalada on hi havia en Pere hi havia la
farmàcia. A esquenes de l'amo, el dependent hi tenia muntat un
negoci que pel que la billava es veu que li anava força bé. Tenia
un grapat de nanos que li anaven recuperant preservatius usats
pels racons dels carrers, els rentava, els posava en les mateixes
bossetes de la farmàcia i els venia pel seu compte. A la seva
manera, ell també col-laborava e evitar la difusió de les
enfermetats venèrees.
A l'altre costat d'en Pere, el bomber, hi havia En Carreres,
el fotògraf, que és on ens vam fer la foto de primera comunió tots
quatre germans. El fill d'en Carreres va formar la companyia
"Caifosa", on treballaven dos germans Oromí, l'Antòn i l'Esteve,
amb que la meva família va fer bona relació en els estius de
Caldetes.
En Carreres va anar de mal borràs amb "Caifosa" i
l'Esteve Oromi va fer malabarismes, el que avui en diuen
enginyeria financera ,la va tirar endavant fins convertir-la en un
gegant de la seva especialitat. Avui ja se l'ha venuda i s'ha
convertit en un home molt important. Només ens veiem en algun
enterrament i també el veig als diaris en qüestions del RCD.
Espanyol, del que és directiu. El seu germà Antòn es va separar
de l'Empresa per seguir la seva especialitat de fotògraf
publicitari, en la que es veu que és molt bo.
Entre en Carreres i "Los Pajaritos" hi havia en Clavero, un
quiosc de cinturons i coses de pell que després va muntar una
botiga molt gran al carrer de Ferràn. El continuador d'en Clavero,
de qui no recordo el nom, encara que ens hem vist i parlat
moltes vegades, és un dels fundadors de CDC. i també membre
d'alguna directiva del Barça. A la seva botiga, per cert, vaig
veure per primera vegada en Jordi Pujol, que havia tornat de la
presó de Saragossa. Ens vam creuar a la porta i en .... em va dir
misteriosament: "Aquest és el DOCTOR Pujol, de qui se'n
parlarà molt, ja ho veuràs".
Davant per davant de la finestra del taller de la botiga, que
donava a un pati interior on la meva mare i les noies cosien, hi
havia un pis on vivien rellogats dos homosexuals que
s'estimaven molt, però que el que feia de marit, que era
descarregador del moll, era un gandul que no hi havia manera
de treure del llit a l'hora d'anar a treballar i cada matí se les
tenien, però les reconciliacions eren allò que se'n diu públiques i
notòries. Quan tornava del treball pujava les escales preguntant
:-"Quién le trae a su mujercita los dineritos?"
"Ella" comprava a casa els "paños" higiènics i explicava
els problemes que li donava la seva matriu , que li feia mal els
dies de cada menstruació. Al final li van tenir de treure, la
matriu, i va deixar de ser clienta, és clar. Els negocis tenen
aquestes coses.
Tot el seguit del carrer n'estava ple, de barreig de menes
de gent. Ara han esponjat el barri i hi han fet cases molt netes i
molt grises. N'han tret molta misèria i tones de deixalla, però
també s'han emportat gairebé tota la que jo no dubto de
qualificar de qualitat humana.
Penso que la solidaritat que allà es practicava no hi era a
cap més barri de la ciutat ni hi és ara i potser no hi serà mai més.
El "barri xino" ja és una part de la història i jo estimo el seu
record.
|
|
