 |
S I M Ó C O D I N A
A l'escriure sobre una boletada sensacional i
accidentada que vam fer a l'Hotel Espanya, de Burgos, vaig
recordar un bon amic que s'ha mantingut absent dels meus
pensaments més de cinquanta anys. La memòria és injusta,
perquè en Simó Codina es mereixia més atenció.
En Simó Codina venia bàscules modernes d'una
fàbrica important de Badalona i la seva possible clientela estava
repartida per tot arreu, fins als últims llogarrets més amagats del
mapa. Crec recordar que era parent d'un dels amos de la
Societat i feia la seva feina amb eficàcia i molt de sentit de
l'aventura.
Era un romàntic. El vaig veure gairebé plorar una
revetlla de Sant Joan, que ens va agafar en un poblet perdut de
la ruta, pensant que en aquells mateixos moments podria estar
ballant a l'envelat de Badalona amb una tal Montserrat, que es
veu que era la nineta dels seus ulls.
Era alt i prim i la seva figura i el seu to personal
recordaven en Gary Cooper. Semblava i era una molt bona
persona i agradava les dones.
El vaig conèixer quan viatjava en el cotxe d'un amic, un
Crysler gran i amb capota, que usava gasògen, motiu per el que
portava a sobre de la capota sacs grans plens de carbó, de
clofolles d'ametlla i també més carbó dins del cotxe, i manyocs
de teies per encendre el sistema i alguna llauna de benzina per
alguna emergència. Al vehicle, que era molt gran, només hi
cabien tres passatgers, tota la resta d'espai era destinat al
mostrari i al carburant. Es veu que era un noi molt previsor i no
volia trobar-se mai sense material impulsor, perdut en qualsevol
carretera.
Un mal dia van tenir una petita avaria a la Delco i es va
encendre una mica de foc, que van intentar apagar pensant que
se'n sortirien. Però estaven parats al mig dels Monegros i bufava
un vent fort del Moncayo que els venia de cara i es veu que una
petita xispa va passar al cos del cotxe, que era tot ell com una
teia, i es va cremar absolutament tot, només va quedar intacte la
roda davantera de l'esquerra, que és la part del cotxe que
entomava el vent.
Llavors es va comprar un Renault increïble, d'aquells
que tenien el capó en forma de teulada de tres vents: un cap el
davant i un cap a cada costat. Semblava impossible que allò
caminés, però al Simó li agradaven els reptes i anava fent
kilòmetres. S'havia de parar sovint per avaries, estones que
moltes vegades aprofitava també per vendre una bàscula a
algun pagès de l'entorn.
Tenia el rècord mai discutit de punxades als
pneumàtics: set en trenta cinc kilòmetres,(Tudela-Tafalla),
perquè els seus "Goodyears" eren com un colador, amb forats
que ell protegia amb cartrons entre la càmara i la coberta,
tècnica que dominava seleccionant els cartrons bons, que no
eren tots. La majoria, en el moviment continu de la roda,
sacsejaven el cartró, que foradava la càmera. Ell usava
exclusivament el provinent de les caixes de sabatilles "La
Cadena", que es fabricaven a Logronyo.
Després del Renault es va comprar el DKW de
carrosseria de cartró impermeable. Tenia un motor de dos
temps, d'aquells que no tenien dipòsit d'oli i les parts
mecàniques es greixaven amb l'oli que s'incorporava a la
gasolina. Parlo en passat, però el cert és que els motors de dos
temps sempre han funcionat igual, encara que,
desgraciadament, ell no ho sabia, o be no ho va tenir en compte
en el moment precís..
En aquells temps la gasolina era escassa i cara, motiu
pel que miràvem d'estalviar-la baixant els ports amb el motor
parat, però amb una marxa posada per controlar la velocitat del
vehicle.
Això, que era normal amb motors de quatre temps, era
impossible fer-ho amb els de dos, perquè si no circulava la
benzina tampoc es greixava el motor i es cremava.
I això mateix li va passar a en Simó baixant el port
d'Onyate i quan va arribar al poble va tenir de llençar el cotxe,
perquè ja no valia ni un duro.
No l'he vist més, en Simó. Sé que va deixar el viatge i
la vida no ens ha fet coincidir mai més enlloc . I és llàstima,
perquè era, i suposo que segueix sent, una de les persones que
et fa sentir orgullós dels amics que he tingut.
|
|
