 |
S E N T I T S
Per la manca del sentit de la vista, els cecs tenen més
desenvolupades les altres capacitats sensorials.
A mi no em costa gens d'entendre-ho perquè estic vivint
una situació similar. Vaig patir fa vuit anys una meningitis i me'n
vaig sortir, però amb seqüeles per tota la vida. Abans es deia
que aquella malaltia era mortal i si se'n sortia, la víctima quedava
mig beneita del cap. Es veu que a mi l'afectació va ser del 50%.
(Mig mort, mig beneit.)
No sóc ni de bon tros l'home d'abans i abans no era ni de
bon tros un home que pogués presumir de massa coses, però
anava fent. Ara he quedat mig sord i amb poc sentit de l'equilibri
i tinc dificultats amb els números, fins al punt de donar per bons
els extractes bancaris si el saldo no em crida l'atenció
especialment. I he deixat caducar el carnet de conduir per
manca de confiança en les meves condicions.
Tracto, en canvi, de treure el màxim profit d'aquelles
coses que pot entendre la meva capacitat sensorial que, com els
cecs, em sembla que tinc més forta.
Vaig al cine, per exemple, conscient de què em perdré
molta, massa part del diàleg, però sé que hi ha a cada pel·lícula
altres aspectes a valorar i que moltes vegades, seguint pe a pa
l'argument, abans em perdia. Sobre tot m'agrada jutjar la feina
del director movent els personatges i la seva autenticitat. Els
decorats, l'ambient, la llum que cada escena requereix. Potser
perquè jo tinc una mica de fusta de guionista, vaig pensant les
coses que jo hauria fet d'una altra manera. Perquè l'argument no
se'm escapa del tot, l'acció també el fa entendre i si és una bona
pel·lícula l'explica força bé. I hi ha coses d'una evidència que no
cal ser un geni per deduir: Si treuen pistoles és un film d'acció, si
es treuen la roba, és d'amor.
En les tertúlies, que m'agraden molt, he perdut capacitats
si la gent que hi participa no en sap, de conversar. Quan parla
una persona sola jo no em perdo cap paraula, però quan s'usa el
sistema habitual a Espanya de parlar tots a la vegada, jo
m'esborro, continuo allà físicament, però ja no hi sóc.
És curiosa la diferència dels catalans i els castellans en el
seu comportament en un debat. La Televisió en dóna exemples
cada dia, els debats de TV3 son, en general, correctes i no ens
cal ser genials per fer-los com s'han de fer: Escoltar el que diu
l'altre i després rebatre els seus plantejaments amb els teus, el
que porta sempre a un enriquiment d'opinió de tots els
contertulians. Això no es veu en les televisions castellanes, o bé
es que jo no he tingut sort, fins ara.
Els dilluns, en la taula de dinar d'un grapat de bons amics
de la Penya Matinera, grup que jo en dic "Secció autònoma dels
dilluns" i que ja deu anar pels trenta anys de tradició, es fa
xerinola i es fan converses barrejades sempre, uns parlen de
tennis, altres de golf, encara n'hi ha algun que parla de
senyores, també de C.I.U i del P.P. i el farmacèutic explica les
propietats del medicament que li han receptat a algú. En aquest
aiguabarreig jo m'haig de limitar a escoltar el que diu el que tinc
al costat i també m'ho passo bé, perquè tots son amics i aquest
és un valor en alça constant en la meva cotització.
En els jocs de taula que practico, que son el bridge i el
dòmino no en tinc cap, de problema. Al dòmino, perquè quan
fas una mala jugada només parla un, que és el teu company i ho
fa generalment en veu alta i mirant-te la cara i se li entén tot. I al
bridge, que és un joc molt competitiu i que en campionats
internacionals s'havien detectat parelles que es feien senyals
prohibides, es va implantar el sistema de cartrons que es posen
sobre la taula i que tenen escrita la veu que el jugador
compromet en la subhasta. O sigui, que la orella descansa.
En esports no he perdut res. Quan vaig caure malalt ja
feia anys que vaig tenir una petita hipertròfia de cor i vaig deixar
el tennis. I dic que no hi he perdut res i també dic que el tennis
tampoc hi ha perdut gens ni mica, amb la meva retirada. Jo era
absolutament dolent, encara que amb la meva esquerra feia mal.
(A molts jugadors millors que jo els guanyava el primer set, però
si en sabien i eren llestos, al segon i al tercer no em posaven
cap pilota al meu "driwe" i em passaven per la pedra.)
Amb els anys he descobert que jo he estat més jugador
que esportista, encara que he fet esport des de petit. Malament,
però sempre. A mi m'ha interessat més la disputa de cada punt
que el resultat final, que en molts casos donava per descomptat.
Aquella incògnita de cada punt era el que més m'agradava. I a
cada partit guanyava, sobre tot amb les meves picardies
d'esquerrà, els punts necessaris per donar per bons tota la suor i
el tip de córrer per la pista.
(A l'escriure tot el que he dit del tennis, penso que potser
peco d'excés de modèstia, perquè en el rànking d'esquerrans del
Club de Tennis de la Salut jo estava entre els deu primers de la
llista que encapçalava en Manuel Orantes. Algú ha dit que no hi
havia deu esquerrans al Club, però això encara faria pujar la
meva posició en aquella llista.)
En altres matèries no puc valorar totes les facultats que he
perdut, perquè al vendre'm el negoci ja no puc saber fins on
l'hauria pogut ensorrar.
En canvi, he guanyat molt en l'estudi de tipus humans que
passen pel carrer. Com que faig vida de jubilat, tinc unes rutines
matinals que em fan veure la mateixa gent als mateixos llocs
cada dia. La noia que em serveix el primer cafè, la família de la
papereria on compro el diari, les mares i els nens que hi ha al
parc on llegeixo una estona el diari, els jubilats que van amunt i
avall, tots em permeten fer un estudi repetit que em diverteix.
Per a aquest passeig matinal la Bonanova és un bon barri.
Per mi Sant Andreu seria millor, perquè és el meu poble, però
aquí també hi ha carrers una mica antics, que es fan estimar
més que les grans avingudes.
El resum de tot el que explico és que per ser un
supervivent d'una malaltia que a la meva edat es considera
terminal, Déu ni do.
I que si han de venir pitjors temps, que triguin.
|
|
