 |
N I T S D E P O R
Els bombardeig nocturns, quan la guerra civil feien por,
però no a tothom igual. Molts, jo mateix, teníem una barreja de
mandra i fatalisme que ens hauria fet quedar al llit si no fos per la
mare, que sí que en tenia, de por i ens feia anar al refugi.
Anar al refugi, sobre tot a l'hivern, era molt incòmode.
T'havies d'abrigar de pressa i corrents i de mala manera i córrer
cap un cau on ens enquibíem de mala manera entre l'altra gent,
que també hi havia arribat amb una sabata i una espardenya.
Érem un conjunt ben galdós. Hi havia algun comentari però
predominava el silenci, un silenci enfadós per el mateix atac que
estàvem rebent i perquè ens havien tret del llit en el moment
més bo de la nit.
Els refugis eren un forat a terra en forma de túnel sense
cap reforç d'obra i sense cap mesura especial de seguretat.
Estic parlant, sobre tot, del que jo més coneixia, que estava al
final del carrer Abad Odó, un cul de sac que hi havia passat el
carrer de Les Monges. L'escala de maons era la única senyal
d'obra de l'home. Recordo que a La Sagrera una nit de pluja se'n
va inundar un i van morir ofegades unes vuitanta persones.
Al davant de casa hi havia la Impremta Baltasar, que era
d'una família molt amiga de casa. El senyor Emili, sempre al seu
despatx, situat just al darrera de la botiga que veia per una
finestreta, des d'on feia els pagaments als proveïdors i racó on
rebia les visites. Les màquines de la impremta les tenia al segon
pis i ell s'hi comunicava per un tub de metall per on circulava la
veu. Per advertir de la trucada es bufava fort i es veu que a l'altra
extrem del tub es rebia prou bé la senyal, devia haver-hi un
xiulet.
La dona del senyor Emili era la Laieta i amb ells vivia la
seva cunyada, que ara mateix no recordo com es deia, em
sembla que Tresina. I tenien un fill, l'Emili, que venia molts dies a
jugar a casa nostra.
Tenien la vivenda en el primer pis i, doncs, a sota del taller
de la impremta, amb màquines molt grosses i de molt de pes.
He explicat tot això per fer entendre que aquelles dues
bones senyores estaven mortes de por per el perill que en cas
de bombardeig aquelles màquines tan grosses els poguessin
caure a sobre.
Van demanar als meus pares, doncs, dormir a casa nostra
cada dia i no va ser cap problema perquè teníem lloc de sobres.
I així va ser en el transcurs de tota la guerra, exceptuats els
comptats dies que dormien a casa d'uns parents, a pagès.
El problema d'aquelles senyores no ho va ser mai pels
meus pares, que feien un favor que no els costava res. La feina
era per nosaltres, en Francesc i jo, que cada vespre, quan
venien elles havíem de fer un escorcoll general de la casa,
perquè no hi hagués cap lladre.
Aquell escorcoll volia més temps del que sembla. Des de
la cuina vella, sense oblidar el forat de la xemeneia de la llar de
foc, passant per la cuina nova, el menjador, la sala, el despatx
de l'avi, altre vegada el rebedor per on ja havien entrat, el
quartet de sota l'escala on el tiet Enric hi tenia les coses per
revelar fotografies i sempre, des del primer moment, amb un de
nosaltres palplantat al començament de l'escala perquè el lladre
no pogués canviar d'amagatall.
Revisada la planta baixa, pujàvem tots al primer pis, un
de nosaltres es quedava a l'escala per seguir vigilant el possible
moviment del lladre i l'altre, amb les dues senyores, anaven
escorcollant cambra per cambra, aixecant la roba dels llits per
mirar a sota i obrint tots els armaris.
Després pujàvem al segon pis, mantenint la vigilància de
l'escala. Allà hi havia menys feina, perquè eren només dues
sales grans, on la meva mare, de soltera, hi tenia l'Acadèmia de
"corte i confección sistema Martí" i que en aquells moments feien
de golfes.
Tornàvem a l'escala i elles es quedaven allà mentre en
Francesc o jo pujàvem encara fins el terrat i fins la miranda, no
fos que en algun dels tres racons que hi havia encara s'hi
hagués amagat el maleït lladre.
Aquesta maniobra es va repetir gairebé tots el dies de la
guerra i el meu germà i jo n'estàvem ben tips.
Però aquelles senyores eren bona gent i una vegada ens
van fer un favor tan gran que tots els de casa els hi vam agrair
de veritat i ens va donar als que fèiem de policies l'esperit
necessari per continuar de bona gana la nostra feina.
Teníem un gat, el Xatino, que era tot un personatge.
L'havíem entrenat a fer salts i altres coses, però pel menjar ell
sabia que no podia comptar massa amb nosaltres, érem molt
irregulars. Ell tenia a casa un refugi segur i l'aprofitava, però feia
la seva vida pel barri.
A les nits, una característica seva és que quan ens veia
passar pel carrer en plena foscor des de qualsevol teulada, ens
saludava sempre amb un "mèu" que tots nosaltres contestàvem
sempre amb un "hola, Xatino".
Un mal dia devia entrar a alguna cuina i va rebre una gran
ganivetada a la panxa. Va venir a l'eixida de casa i es va posar a
miolar fins que va cridar la nostra atenció i quan el miràvem va
aixecar la pota del darrera i ens va ensenyar la ferida. (Jo hi era,
no m'ho va explicar ningú).
A casa no sabíem què fer i les senyores Tresina i Laieta sí
que van saber fer el que calia. El tall de la panxa del gat era molt
gran, però només afectava la pell. Se'l van emportar a casa
seva, el van desinfectar i cosir amb sedalina i no el deixaven
sortir, només al vespre el portaven a casa i el feien dormir a la
seva cambra. I es va curar.
El Xatino era un animal molt particular i es feia estimar. I ja
no li teníem en compte la gran malifeta que ens havia fet un
temps abans amb el conill del capellà, que per si sola es mereix
una altra pàgina.
|
|
