 |
M A R I A
Quan va acabar la guerra jo tenia catorze anys i vivia
incòmode. A casa es passaven moments complicats, el pare
havia conservat la botiga però no hi havia res per vendre ni
diners per comprar i el futur immediat els preocupava
naturalment, als pares, i arribaven a casa cada vespre de mal
humor, com sempre.
Mossèn Alexandre i "sus muchachos", que havien tornat,
m'havien omplert el cap de cabòries i de dubtes. (Com pot ser
que Jesús, que volia fer-se home per ser humiliat i crucificat
volgués néixer d'una manera tan especial i privilegiada?) (Com
podia ser que Jesús i la Verge pugessin al cel en cos i ànima?
Llavors, el cel era a dalt? I quan es feia de nit?) (Per què un acte
tan íntim com la comunió havia de ser - i era pecat mortal si no
t'ho creies - també un acte de canibalisme?).
De mi deien que tenia el cap gros, deu ser per això que
m'hi cabien tantes coses a la vegada, perquè mentre pensava
,anava veien les noies del barri i m'agradaven gairebé totes.
Potser era massa superficial, perquè veure tantes coses bones
de tanta gent no podia ser natural. No parlava amb cap, però.
M'havia tornat molt tímid.
Tenia molts entreteniments visuals, com dic, però vivia
una altre classe d'amor d'una molt més gran alçada. Es deia
Maria i devia tenir divuit o dinou anys. I tenia promès i això no
era pas cap inconvenient, perquè el sentiment meu era d'una
altra mena. Quan la veia sortir al carrer (vivia al costat de casa)
era com si veiés a la Mare de Déu.
El seu promès feia música i un dia li va fer una cançó i la
va tocar al piano a La Lira, que era una societat coral i els
diumenges al matí hi havia una desfilada de col·laboracions
espontànies, sobre tot de versos i cançons. Jo vaig ser víctima
d'enveja i admiració a la vegada, em va semblar en Beethoven
qui tocava el piano.
La parella va trencar i vaig estar bastants dies sense
veure-la.
El dia de la Festa Major de San Andreu hi havia, com
abans de la guerra, "Gran Baile de Gala" al "Círculo Cultural
Español", que és com se'n deia aleshores dels nostres
"Catalanistes".
Els nanos xafardejàvem. I escolto al meu costat mateix
una conversa entre dos nois grans del barri, que pel que es veia,
estaven fen tria de les noies que més els agradaven. I un
pregunta: -" I la Maria ?". I l'altre respon: -" La Maria ? Si està
més tocada que el piano d'en Beethoven!"
Vaig sentir un dolor com no l'havia sentit mai.
Per aquella noia que no em coneixia de res jo havia sentit
un amor tan gran com pot sentir un noi de catorze anys, que qui
hagi estimat a aquella edat sap que és desesperadament.
|
|
