 |
F U T B O L
El meu tiet Enric era porter suplent de l'equip de futbol del
Sant Andreu. Jo no l'havia vist mai jugar de titular, però ell s'ho
prenia amb moltes ganes.
Quan feia calor venia a casa amb els seus amics per banyarse
als safareigs que teníem ,que eren dos i grans, i jo els veia, des
dels meus cinc o sis anys, com súper homes.
Cada diumenge anàvem al camp i sempre ens posàvem al
darrera de la porteria contrària, per veure els gols dels nostres.
També anàvem als camps contraris quan el pare també hi anava.
L'Europa, el Júpiter, el Martinenc, el Montcada... A tots hi fèiem el
viatge d'anar i tornar a peu i així el futbol ocupava tota la tarda del
diumenge, el que convenia molt als interessos del meu pare, a qui
una moneda de dos cèntims li tapava la visió de qualsevol camp de
futbol.
Tots nosaltres teníem autèntica devoció pels nostres colors i
els apassionaments de vegades, bastant, els pagaven els àrbitres,
que fugien corrents com esperitats quan veien saltar la gent al
camp.
Ja després de la guerra, al "Circulo Cultural Español", que és
com se'n va dir dels Catalanistes, vam formar un equip, sense
donar-nos d'alta a la Federació, i que només jugàvem reptes. Cada
equip com nosaltres tenia la seu en un bar, ens vèiem i
concertàvem els diumenge al matí que a tots dos equips en vingués
be.
El "nostre" camp era un dels set que hi havia en una mateixa
esplanada, a uns tres cents metres davant " La Hispano Suiza",
l'antiga fàbrica de cotxes que després en van dir la "Pegaso". El
lloguer del camp eren 50 pessetes, em sembla, que pagàvem els
dos equips, a mitges.
Nosaltres érem molt dolents, jo corria molt però no tinc cap
record de cap jugada ni de cap passada bona i, per descomptat, de
cap gol. Només una vegada vaig escoltar aquell "ai !" que la gent
crida quan una pilota frega el pal, i es veu que l'havia xutat jo.
Moltes vegades ens faltava algú per completar l'equip, però
sempre hi havia uns quants xicots esperant aquesta contingència,
que era freqüent. Entre ells, per cert, hi havia gairebé sempre en
Marià Martín, que era aprenent d'electricista, i que quan acabava el
partit amb nosaltres en jugava un altre, si feia falta.
Aquell magnífic futbolista, però, em va portat problemes. Del
camp de la Ferroviària va passar al Sant Andreu i al cap d'una sola
temporada ja va passar al Barcelona. El Sant Andreu va cobrar de
traspàs 75.000 pessetes, amb les que la Directiva del moment va
decidir fer "reformes", consistents a fer a tot el voltant del camp un
banc d'obra amb seients numerats. A mi em va tocar el 78, si no
recordo malament, i em van privar del gust de veure el partit des
del darrera de la porteria contrària.
A part el record sentimental d'aquells anys i de la costum de
mirar cada dilluns els diaris per veure "què ha fet el Sant Andreu",
no m'ha quedat cap afecció massa gran pel futbol. M'agraden més
els resums de les millors jugades que es veuen a la televisió que
anar als partits. M'agrada cada dia més la gent a petites dosis que
les multituds, de les que en tinc més aviat mals records.
En els anys de viatges llargs em tocava passar molts caps de
setmana allà on em portava la feina. Passava el diumenge amb
altres viatjants o clients, i anava on ells anaven. Vol dir que vaig
veure moltes "corridas de toros" i molts partits de futbol i això em va
permetre d'anar reconeixent i classificant les característiques dels
afeccionats de molts equips.
Potser l'afecció de la gent de Biscaia pel seu Atlètic de Bilbao
sigui la més entusiasta, més fidel i més entregada de totes les que
he conegut. Totes les vicissituds, fins les menys públiques, eren
seguides per tota la gent de tot arreu. Botigueres velles que potser
no havien vist mai un partit, clientes d'aquelles botigueres que hi
anaven a comprar una sedalina i que volien veure el color a la llum
del dia, fent sortir la mestressa al carrer amb tota la capsa de
sedalines. Notaris, capellans, grans senyors de les indústries de
l'esquerra de la Ria i que vivien a la dreta de la mateixa Ria del
Nervión, els obrers de les seves fàbriques... Tothom. I quan dic
tothom, vol dir que si un diumenge havia perdut l'Atlètic jugant
contra el Barça, els viatjants ja sabíem que era obligat variar la ruta,
passant de Sant Sebastià a Santander o Vitoria, deixant Bilbao per
unes setmanes després. Allà no s'hi podia vendre ni una escombra.
El camp que em va deixar pitjors records, amb molta
diferència, va ser el del Celta, de Vigo. Estàvem un dissabte al
migdia, dinant a l' "Hotel Comercio" , de Gijón , uns quants viatjants,
tots catalans i culers perduts, la majoria. El Barça jugava a Vigo,
precisament amb el Celta, que s'estrenava a Primera Divisió.
No semblava que es pogués ni somniar d'anar-hi , la
comunicació en tren era impossible, però vaig comprovar aquell dia
que la fe i esperança dels culés eren inesgotables. Un del grup diu
que te una idea, s'aixeca de la taula i se'n va al port i torna i ens diu
que paguem el compte i agafem les maletes, que al cap d'una hora
sortim en un vaixell que arribarà el diumenge a Vigo. Un altre dels
companys telefona a un client d'allà i ens diu que tindrem entrades
segures. I ens posem en marxa.
El vaixell era miserable, un carguer sense cap condició per
portar passatge. Ni una cadira, perquè s'entengui. El capità havia
cobrat per cada un de nosaltres em sembla que dues-centes
pessetes sense cap dret ni cap garantia. A coberta vam posar les
maletes en el lloc que ens va semblar més arrecerat i nosaltres,
mentre sortíem del port, miràvem el paisatge i pensàvem en el
partit.
Fora del port les coses es van embolicar ben de pressa. El
mar estava picat i les maletes i nosaltres anàvem d'una banda a
l'altre. Jo vaig lligar les maletes amb corretges que portava a un tub
del vaixell, però els cops de mar eren cada vegada més forts. El
nostre introductor a la via marítima va parlar molta estona amb el
capità i li va costar de convence'l perquè ens deixes posar-nos en
lloc segur.
Ens va deixar pujar al " tramvia", que era la part superior de la
torre de comandament. Semblava, en efecte, un tramvia, perquè era
llarg i estret i tot envoltat de finestres i es movia en un balanceig
fortíssim , com una d'aquelles atraccions de fira que et remou
l'estómac de manera que a molts els sembla tan divertida.
Quan vam arribar a Vigo gairebé vam plorar . El viatge havia
estat dur i qui més qui menys es va passar moltes estones pensant
en l'Spencer Tracy ofegant-se en aquella pel·lícula que em sembla
que se'n deia "Capitanes Intrépidos."
Ningú no va dinar. Jo vaig pensar que potser menjaria un
entrepà a la mitja part.
El camp estava a rebentar. La nostra entrada era de General
i ens envoltava un públic molt cridaner i excitat. Ens donàvem
compte que ens calia molta discreció.
Al començar el partit la cridòria ja era contínua. Tot els
semblava falta, a cada internada hi havia fora de joc i els penals que
l'àrbitre, venut, perdonava als jugadors del Barça eren una
vergonya.
No sé qui de nosaltres es va girar per dir a un de la fila del
darrere que allò no era "orsay", ni quants van exclamar "catalanes"
a la vegada. Després van començar a donar-nos cops de puny i
empentes i quan ja estàvem a terra, puntades de peu.
Vam acabar de passar la tarda a la Casa de Socors i dos dels
nostres a l'Hospital fins l'endemà, que en van sortir per tornar a
Barcelona. No es veien en condicions per continuar el viatge.
Decididament, i com deia abans, m'agraden els resums de
partits que es veuen per televisió, son més tranquils i et repeteixen
les millors jugades moltes vegades.
Potser aquesta preferència meva sigui per la comoditat que
em dona el meu racó de casa, i potser també perquè el meu record
subconscient em porta aquell "orsay" de Vigo, que tant em fa que
ho fos o que no ho fos.
Per a mi el que compta ara és el que ja comptava quan era
petit: Visca el Sant Andreu !
Puc dir de mi que sóc un patriota català, però sobre tot un
patriota de San Andreu.
|
|
