 |
1 1 D E S E T E M B R E
FANTASIES
Els meus desvaris de quan era petit i d'ara, de vell,
sempre s'han basat en coses de màgia. Sempre han consistit en
imaginar un poder per fer coses que no estan a l'abast de ningú
més , i que jo mantinc en secret.
Un dels primers que recordo es refereix a les meves
primeres guardioles, que eren capses de llumins on guardava les
monedes que em donaven de tant en tant la gent gran de casa.
Eren monedes de dos i de cinc cèntims que jo veia com un
tresor i que al dia d'avui, amb l'euro en marxa, em fa pensar en
la dita de "roda al món i torna al Born".
Pensava que tenia un pantaló miraculós, que sempre tenia
a la butxaca una moneda de deu cèntims. La treia, me la
gastava, posava la mà a la butxaca i n'hi tenia una altra, de
moneda, i així sempre. Era meravellós, jo era el més ric de tots.
Conservar aquella font d'ingressos tenia els seus
problemes, el teixit del pantaló s'aniria fent malbé amb el temps,
la butxaca es podria foradar i s'hauria acabat el negoci. Després
de donar-hi moltes voltes vaig acabar trobant la solució ideal,
veient treballar un baster de prop de casa, que feia corretges per
cavalleries. Em faria folrar tota la butxaca de pell gruixuda i
aquell pantaló ja seria per sempre, i la meva riquesa també.
Una altra condició màgica que encara avui tinc en el meu
programa imaginatiu és la de veure al nas de la gent un puntet
vermell quan diu una mentida i un puntet verd als que tenen
pólvora amagada a casa, o armes. En tots aquests casos jo
hauria d'intervenir, quan es tractés d'evitar mals a la societat,
però sense deixar-me veure i conèixer, perquè tinc per segur
que la meva vida seria molt curta, si no prengués precaucions.
Totes les estratègies per denunciar els criminals les tinc
minuciosament pensades fins l'últim detall i són un secret.
De vegades no la trobaria, la solució ideal, i hauria de fer
coses que no estan bé però que son menys dolentes que les que
podria evitar. Potser no tindria més remei que fer que la bomba
els explotés als terroristes a casa seva quan no hi hagués ningú,
però si no es donava el cas, sacrificaria el criminal. El cert és
que en totes aquestes històries n'ha fet vessar molta, de sang, la
meva imaginació, i m'hauré de confessar algun dia, perquè
matar és pecat.
Ara que ja sóc gran, però, haig de dedicar les meves
fantasies a coses absolutament decisives i que concerneixin tota
la humanitat. No tinc temps per perdre.
Penso en l'origen dels diners. Es tractaria de veure qui els
té lícitament i qui no, sense prescripcions de cap mena. Si un
rebesavi d'algú havia estat pirata i els seus descendents son
marquesos, per exemple, el poder màgic que jo tingués els fes
tornar la pell d'un color verdós inconfusible i fastigós que no
pogués dissimular cap maquillatge. Només quan aquells rics
vergonyants tornessin els diners al poble , recobressin el seu
color natural.
Naturalment que parlo de pirates, però penso en molta
més gent, polítics, per exemple. Es veurien a tot arreu moltes
cares verdoses i les Hisendes de cada país s'anirien enriquint
cada dia per milers de donacions anònimes fins que les cares de
la gent anessin recuperant el seu aspecte normal.
No és gens difícil de veure les conseqüències del que jo
podria aconseguir, només passejant-me pels carrers i mirant la
cara de la gent. (El dit tercer món em voldria fer una estàtua a
cada poble, si em conegués)
Ara només es tracta de trobar el patrocinador màgic per
posar en pràctica la meva estratègia de treball, que començarà,
si es dóna el cas, perquè jo desapareixi per a tothom i comenci
a viure en un anonimat absolut.
(Al mag li hauré de demanar que també em concedeixi
aquell pantaló que volia de petit, però amb valors actualitzats a
cent euros , per exemple, perquè no es pot anar pel món de
qualsevol manera.)
|
|
