 |
E T E R N I T A T
Especialment en la meva època escolar el concepte de la
eternitat m'havia preocupat molt perquè ens en parlaven molt
sovint en relació a les penes de l'infern.
La gravetat dels pecats mortals s'havia d'entendre amb
tota claredat, perquè el càstig era per sempre més i aquest més
era un concepte que en la consciència d'un nen es pot tendir a
valorar amb poca profunditat.
Per això ens explicaven amb exemples, i molt bé, què era
la eternitat, un temps sense final, un sempre per sempre.
Explicaven que si una formiga anés donant la volta a la
terra una i milers de vegades, fins fer un solc que la partís en
dues meitats, el temps de l'última volta seria el mateix de la
primera, com si encara no hagués començat a comptar.
El mateix li passaria a l'ocellet que anés al mar a recollir
una goteta d'aigua i la portés a la muntanya i repetís el mateix
viatge amb la mateixa càrrega milions de vegades fins deixar el
mar sec. El temps tampoc s'hauria mogut. A la eternitat tant li fa
la primera com la última gota. És com un vis-sens-fi en una
circumferència que no es tanca mai.
Veritablement aquest concepte era preocupant i ens tenia
a tots els alumnes molt vigilants a l'hora de les temptacions.
Els "hermanos" feien tot el que podien per ajudar-nos, és
clar. Per exemple, ens recomanaven que féssim les nostres
necessitats corporals sense seure al W.C., perquè s'explicaven
històries de bèsties estranyes que, sortint de l'aigua del fons de
la tassa, havien entrat a cossos de persones i els havien destruït
les entranyes. Calia, doncs, estar-hi el menor temps possible, en
aquell lloc.
Tota la canalla passàvem por, però a cada un li va arribar
el moment en què les neurones començaven a bellugar-se. A mi,
que algunes matèries m'entraven ben difícilment a l'enteniment,
altres les considerava amb prou claredat i així recordo que vaig
començar a pensar que si Déu ens havia fet tan dèbils i sabia
que ho erem, no ens podia castigar d'una manera tan
desproporcionada. Tenia 9 i 10 anys i em vaig dir a mi mateix
que no podia ser veritat el que m'explicaven. I em posava un
exemple: "És com si un nen menja xocolata d'amagat , sa mare
l'enxampa i el fa afusellar". Em vaig quedar més tranquil i quan
tenia ganes d'anar de ventre em prenia tot el temps que feia
falta.
Els "Hermanos de la Doctrina Cristiana", de Manlleu, eren
bona gent i penso per associació d'idees amb la meva mare, que
també ho era, i molt, de bona persona. Però és que aquells
temps eren molt foscos...
La foscor dels temps, que en el cas que explico sembla
cosa passada que no ha de tornar, també es mereix una reflexió.
Sembla que el curs de les vides i les costums siguin
establertes en un curs evolutiu i no és així.
En aquests mateixos dies veiem el món musulmà que
s'està movent com una societat medieval , bàrbara i fanàtica ,en
contrast amb la sofisticació de la vida que en diem occidental,
quan fa no pas tants de segles erem nosaltres els que cremaven
heretges i ells vivien una vida plena de refinaments.
Vol dir, doncs, que ens cal compte, perquè res es el que
sembla i el món és rodó i Déu el va ser així perquè donés voltes.
|
|
