C O T X E S

Jo havia fet de viatjant per mitja Espanya quan encara no hi havia cotxes nous per a la gent corrent, només en tenien els que remenaven les cireres del "Movimiento" i els molt rics.

Anava en tren i cotxes de linea de poble en poble, perdent moltes hores en va. Això em va donar molt de coneixement de les gents de tot arreu, però jo tenia la il-lusió d'anar més de pressa i fer més feina.

L'oncle d'un gran amic meu, en Gustau Rubió, tenia un "Renault" d'abans de la guerra en un galliner. Era una ruïna total però ens el va oferir: "Si l'arregleu, és per vosaltres".

Ens va costar disset mil pessetes d'aquell temps, que eren diners, i va quedar gairebé com era abans, un desastre. La part elèctrica era de magneto i l'arrancada era de manivella. No tenia neteja-vidres i els fars eren grandíssims però no s'hi veia a dos metres. Els frens eren de "cable" i anaven relativament be si premies el pedal mentre resaves.(Mai ho havíem fet sense la oració o la jaculatòria, segons les distàncies).

Hi ha milers d'anècdotes per explicar, potser no em podré contenir, si em passa i cansa, tombeu full, sense manies.

Ja he dit que la part elèctrica era molt primitiva i capriciosa i que l'arrencada s'havia de fer donant voltes a una maneta. I de vegades et destrossaves la ma.

Estàvem a Logronyo un dia, gairebé davant l'Ajuntament, al carrer General Mola, al migdia. Volíem anar a dinar a Calahorra però davant l'impossibilitat de moure el cotxe vam decidir anar a dinar allà mateix i després, amb més forces, tornar-ho a provar.

Així ho vam fer, amb sort després d'una bona estona i un agotament intens. Quan pujàvem al cotxe, mig morts, se' ns acosta un municipal que havia seguit les nostres vicissituds tota l'estona i ens diu: "Lo siento, pero tengo que multarles por exceso de estacionamiento". I es treu de la butxaca un bloc petit d'espiral de paper quadriculat i un llapis. I quan acaba ens diu:

"Son dos pesetas". Li prenem el paper i li demanem que ens porti al Quartell i expliqui la classe de multes que posa. Es torna vermell i ens explica que s'ha deixat el bloc oficial a "la otra chaqueta". Li vam perdonar la vida.

Aquell mateix Renault va patir les famoses inundacions de Santander. Vaig deixar el cotxe aparcat davant la botiga on jo ensenyava el mostrari, al despatx que estava just sobre la botiga del client i a la vista del carrer on hi havia el cotxe. Va ser un fenomen estrany, al pujar la marea va bloquejar la sortida al mar de les clavegueres i el nivell de l'aigua a la ciutat va pujar vertiginosament i va cobrir el cotxe en poquíssims minuts. El van recuperar al vespre els bombers, ple de fang, i el mecànic va dir que no es veia en cor de fer-hi res de bo. Ens va demanar uns dies per veure què si podia fer, i quan ens el va tornar ens va dir que ell no en sabia més.

Teniem totes les nostres pertinences al cotxe i no sabíem què fer. El motor no anava rodó, però caminava i vam decidir continuar fins no sabíem pas quin final, ni quan. Vam arribar a Torrelavega amb el cor encongit. Els trenta-cinc quilòmetres que hi deu haver des de Santander ens havien semblat eterns. Vam parar a la porta d'un mecànic vell, a l'entrada de Torrelavega.

Portava unes ulleres absolutament plenes de grassa i es va acostar al cotxe, escoltant els batecs del que semblava el moribund Renault. Em va recordar l'àngel de "Qué bello es vivir" quan ens va dir que anéssim a dinar i que després anéssim a recollir el cotxe. I així va ser, i vam continuar viatge, després d'aquell miracle. El mecànic aquell havia treballat a la Renault de jove i coneixia els secrets de la magneto.

Aquella temporada al cel tenien molta feina, amb nosaltres. Si no ens vam matar és perquè els d'allà dalt no paraven. Ves si no, aquella vegada en aquell pas a nivell sense guarda, prop de Vitòria. Conduïa en Gustau, feia molta calor i era l'hora de la migdiada. Jo dormia i en Gustau gairebé que també. La intersecció de la carretera amb la via era molt obliqua, i ni en Gustau ni jo vam veure que el tren se'ns tirava a sobre... i vam xocar. Un sol cop, que va calar el motor i ens va treure la son de les orelles mentre veiem amb esglai anar passant el tren, vagó a vagó, fins desaparèixer darrera nostre. Es veu que el cop ens havia rebotat una mica, separant-nos de la via i deixant-nos gairebé en paral·lel al tren, no sé si a un centímetre o dos, però no més.

Després d'aquell Renault en vaig tenir sis o set , de màquines impossibles que tenien forma d'automòbil però que de mòbil en tenien molt poc. El primer cotxe nou em va semblar una maravella, perquè tot funcionava i allò semblava un miracle.

Estic parlant d'una època molt interessant perquè vaig conèixer molta gent i al través de tota Espanya, regió a regió, la particular manera que tenen a tot arreu de veure'ns als catalans.

Un a un, ens aprecien de veritat i molts botiguers em volien casar amb la seva filla "porque con un catalán nunca pasarás hambre".Pero quan ajunten tots els catalans i fan opinió de conjunt som mala gent i vivim de la seva explotació. I fins ara no hi ha hagut res a fer, veurem què passa en el futur.

Ara ja no tinc cotxe. Si em volen portar hi vaig; i si no, em quedo a casa molt a gust perquè en la rutina de les meves coses de cada dia m'hi trobo millor que enlloc. He esgotat les meves curiositats geogràfiques i tot el que no he conegut ho veig un dia o altre per la televisió.



AGRAIMENT
- Tal com raja
- Poeta de barri
- Aigua i vida
- Esquerrà
- Dona despullada
- Catalans
- Els primers pits
- No t'hi fiquis
- Guerra i pubertat
- Guerra i gana
- El "Barrio chino"
- La Rambla
- Dulcinea
- Els bascos
- Societat civil
- Política
- Joaquim
- Tinell
- Cala Paciència
- El "Papitu"
- Pericu d'Hostalets
- Clementina
- Cotxes
- Xirinachs
- Escriure i Word
- Companys de viatge
- Futbol
- L'avi Pere
- Prostitució
- Maria
- Sopar
- Vell
- Capellà
- Preus
- Ecologia
- Globalització
- Atzar
- Pudor
- Longevitat
- Tresors
- Viatge comercial
- La dida
- Obsessió
- Progrés
- Eternitat
- Estimar
- Ser dona
- Copropietaris
- Tabac
- Prou