 |
C O T X E S
Jo havia fet de viatjant per mitja Espanya quan encara no
hi havia cotxes nous per a la gent corrent, només en tenien els
que remenaven les cireres del "Movimiento" i els molt rics.
Anava en tren i cotxes de linea de poble en poble, perdent
moltes hores en va. Això em va donar molt de coneixement de
les gents de tot arreu, però jo tenia la il-lusió d'anar més de
pressa i fer més feina.
L'oncle d'un gran amic meu, en Gustau Rubió, tenia un
"Renault" d'abans de la guerra en un galliner. Era una ruïna total
però ens el va oferir: "Si l'arregleu, és per vosaltres".
Ens va costar disset mil pessetes d'aquell temps, que eren
diners, i va quedar gairebé com era abans, un desastre. La part
elèctrica era de magneto i l'arrancada era de manivella. No tenia
neteja-vidres i els fars eren grandíssims però no s'hi veia a dos
metres. Els frens eren de "cable" i anaven relativament be si
premies el pedal mentre resaves.(Mai ho havíem fet sense la
oració o la jaculatòria, segons les distàncies).
Hi ha milers d'anècdotes per explicar, potser no em podré
contenir, si em passa i cansa, tombeu full, sense manies.
Ja he dit que la part elèctrica era molt primitiva i capriciosa
i que l'arrencada s'havia de fer donant voltes a una maneta. I de
vegades et destrossaves la ma.
Estàvem a Logronyo un dia, gairebé davant l'Ajuntament,
al carrer General Mola, al migdia. Volíem anar a dinar a
Calahorra però davant l'impossibilitat de moure el cotxe vam
decidir anar a dinar allà mateix i després, amb més forces,
tornar-ho a provar.
Així ho vam fer, amb sort després d'una bona estona i un
agotament intens. Quan pujàvem al cotxe, mig morts, se' ns
acosta un municipal que havia seguit les nostres vicissituds tota
l'estona i ens diu: "Lo siento, pero tengo que multarles por
exceso de estacionamiento". I es treu de la butxaca un bloc petit
d'espiral de paper quadriculat i un llapis. I quan acaba ens diu:
"Son dos pesetas". Li prenem el paper i li demanem que ens
porti al Quartell i expliqui la classe de multes que posa. Es torna
vermell i ens explica que s'ha deixat el bloc oficial a "la otra
chaqueta". Li vam perdonar la vida.
Aquell mateix Renault va patir les famoses inundacions de
Santander. Vaig deixar el cotxe aparcat davant la botiga on jo
ensenyava el mostrari, al despatx que estava just sobre la botiga
del client i a la vista del carrer on hi havia el cotxe. Va ser un
fenomen estrany, al pujar la marea va bloquejar la sortida al mar
de les clavegueres i el nivell de l'aigua a la ciutat va pujar
vertiginosament i va cobrir el cotxe en poquíssims minuts. El van
recuperar al vespre els bombers, ple de fang, i el mecànic va dir
que no es veia en cor de fer-hi res de bo. Ens va demanar uns
dies per veure què si podia fer, i quan ens el va tornar ens va dir
que ell no en sabia més.
Teniem totes les nostres pertinences al cotxe i no sabíem
què fer. El motor no anava rodó, però caminava i vam decidir
continuar fins no sabíem pas quin final, ni quan. Vam arribar a
Torrelavega amb el cor encongit. Els trenta-cinc quilòmetres que
hi deu haver des de Santander ens havien semblat eterns. Vam
parar a la porta d'un mecànic vell, a l'entrada de Torrelavega.
Portava unes ulleres absolutament plenes de grassa i es va
acostar al cotxe, escoltant els batecs del que semblava el
moribund Renault. Em va recordar l'àngel de "Qué bello es vivir"
quan ens va dir que anéssim a dinar i que després anéssim a
recollir el cotxe. I així va ser, i vam continuar viatge, després
d'aquell miracle. El mecànic aquell havia treballat a la Renault de
jove i coneixia els secrets de la magneto.
Aquella temporada al cel tenien molta feina, amb
nosaltres. Si no ens vam matar és perquè els d'allà dalt no
paraven. Ves si no, aquella vegada en aquell pas a nivell sense
guarda, prop de Vitòria. Conduïa en Gustau, feia molta calor i
era l'hora de la migdiada. Jo dormia i en Gustau gairebé que
també. La intersecció de la carretera amb la via era molt obliqua,
i ni en Gustau ni jo vam veure que el tren se'ns tirava a sobre... i
vam xocar. Un sol cop, que va calar el motor i ens va treure la
son de les orelles mentre veiem amb esglai anar passant el tren,
vagó a vagó, fins desaparèixer darrera nostre. Es veu que el cop
ens havia rebotat una mica, separant-nos de la via i deixant-nos
gairebé en paral·lel al tren, no sé si a un centímetre o dos, però
no més.
Després d'aquell Renault en vaig tenir sis o set , de
màquines impossibles que tenien forma d'automòbil però que de
mòbil en tenien molt poc. El primer cotxe nou em va semblar una
maravella, perquè tot funcionava i allò semblava un miracle.
Estic parlant d'una època molt interessant perquè vaig
conèixer molta gent i al través de tota Espanya, regió a regió, la
particular manera que tenen a tot arreu de veure'ns als catalans.
Un a un, ens aprecien de veritat i molts botiguers em volien
casar amb la seva filla "porque con un catalán nunca pasarás
hambre".Pero quan ajunten tots els catalans i fan opinió de
conjunt som mala gent i vivim de la seva explotació. I fins ara no
hi ha hagut res a fer, veurem què passa en el futur.
Ara ja no tinc cotxe. Si em volen portar hi vaig; i si no, em
quedo a casa molt a gust perquè en la rutina de les meves coses
de cada dia m'hi trobo millor que enlloc. He esgotat les meves
curiositats geogràfiques i tot el que no he conegut ho veig un dia
o altre per la televisió.
|
|
