 |
C O N V I D A T
En els pitjors dies de la guerra civil, l'hivern de l'any l938,
els ànims estaven sota mínims.
Els governants i l'exèrcit republicà perquè veien que
perdien la guerra i la gent del carrer perquè estàvem cansats,
esporuguits i morts de gana.
La vida era complicada per tothom però els
responsables de cada família patien més que la canalla, com és
natural. La meva mare, particularment, a part les dificultats de tot
ordre que li queien a sobre, no suportava l'absència de les
rutines religioses que havien omplert la seva vida.
Havia sentit dir, molt en secret, que hi havia un capellà
amagat i que feia misses per les cases, amb totes les
prevencions i cauteles indispensables. La meva mare no va
parar fins connectar amb els que estaven en el secret. No va
poder parlar amb l'home, però va aconseguir un compromís per
un dia i una hora. Diria una missa a casa.
La meva mare va passar-se els dies d'espera plena de
neguit. Havia de reprimir les ganes de convidar les seves
amigues. La discreció només permetia que fossin a la missa i la
comunió sis o set persones i li van fer jurar a la mare que ho
respectaria. Fins i tot va quedar convingut que la canalla no en
sabéssim res, de l'aconteixement i que mentre el capellà fos a
casa nosaltres jugaríem a l'eixida perquè tot semblés normal. La
veritat és que nosaltres ho vàrem saber i vàrem callar,
naturalment.
Una altra qüestió important a resoldre era el menjar. Es
veu que era obligada la costum de convidar el capellà a dinar, no
sé si hi havia cap altra mena de compensació, però el dinar
devia ser la més important, perquè el mossèn també en devia
passar, de gana.
La mare va aconseguir un conill i mongetes seques.
Estava molt contenta perquè aquell dinar seria més propi d'un
bisbe que d'un capellà. I el dia de l'aconteixement anava
remenant les cassoles tremolant d'emoció.
Feia el sofregit per coure el conill, que el tenia sobre la
taula de marbre, a punt de tallar-lo a trocets. Era tendre i faria un
plat deliciós.
Amb això que el nostre gat, el Xatino, que era expert
lladre de cuines, entra per la finestra i en surt amb el conill entre
les dents. La mare només va veure la cua del gat, l'últim tros de
la cua. El conill ja no, mai més.
Va ser una desolació general, la mare plorava
inconsolable. Tots ho estàvem, de tristos, tant pel capellà com
per nosaltres mateixos, perquè ens havíem quedat sense el
conill.
En confessar-se, combregar i oir missa, però, la meva
mare va quedar més consolada a pesar del disgust, i també
perquè el mossèn va trobar les mongetes molt bones i se'n va
menjar un bon plat.
Quan vam quedar sols es va parlar del "Xatino, que
hauria de ser castigat. Matar-lo no, ningú de casa seria capaç
de fer una cosa així, però el gat no podia seguir a casa nostra.
Es va decidir que el primer dissabte que anéssim en
Francesc i jo a Can Gorchs a fer els intercanvis de roba per
menjar, ens l'emportéssim i el deixéssim anar en algun lloc, ben
lluny. Ho vam fer a l'estació de Parets, buidant el sac per la
finestreta del vagó. Tots dos vam quedar molt tristos, pensant
que la justícia era molt dura, a vegades.
A casa tots hi vam quedar, de tristos. El "Xatino" era un
gat com no en trobaríem mai més cap. Tots pensàvem que el
càstig era necessari, però tots el trobàvem a faltar.
I al cap de tres mesos, que es diu aviat, el "Xatino" va
tornar. La mare estava a la cuina i el va sentir miolar a l'eixida.
Estava sec com un pal i ple de misèria, però havia tingut les
forces per tornar i l'olfacte per trobar la casa.
La guerra continuava i la gana també, però tots estàvem
més contents.
|
|
