 |
L A B O T A D E L R A C Ó
Del meu germà Joaquim, que morí l'any l986, en vaig
escriure algunes coses en un paper que ja vaig fer arribar a
amics meus i que ho havien sigut d'ell. Al parlar-ne, ara, alguns
em recorden mil històries i em demanen que també les escrigui.
Realment, d'en Joaquim se'n podria escriure fins cremar
l'ordinador. Tenia una visió del món tan particular i tan diferent
del de la resta de la gent, que les situacions xocants eren com
un luxe de diari.
Recordo, només a l'entrar en matèria, el dia de dol, quan
el vam enterrar, a les Capelles de Sancho d'Àvila. Estàvem un
grup d'amics parlant del seu sentit de l'humor tan especial, i un
fa un comentari del dia que el va portar a provar una pistola que
tenia amagada, sense permís d'armes, a la casa de La Molina.
Segons ell, era antiga, però era una meravella, permetia una
punteria excepcional.
Només mencionar el cas, va córrer per tot el grup,
sorprès, la mateixa constatació :- I a mi també, i a mi, i a mi... I
és que ens hi havia portat a tots, a fer la prova de la pistoleta
dels nassos.
A cada un de nosaltres ens l'havia ensenyada, molt
d'amagat, i havia ponderat les seves excel·lències. Jo no tenia
especial interès en provar l'arma desplaçant-me a una muntanya
molt separada del món (perquè no es sentís el soroll) , però
davant la insistència, vam anar-hi.)
Potser vam fer cinquanta quilòmetres per arribar-hi,
circulant per camins de muntanya impossibles. On vam anar a
parar, segur que no hi havia ningú. Va preparar el camp. Un
cartró amb cercles concèntrics dibuixats per marcar la diana,
clavat en un arbre, del que ens vam separar uns cinquanta
metres. Aleshores va arribar el moment d'aprendre el
funcionament de l'arma amb molta precisió, per fer bona punteria
s'havia de prendre l'arma amb força i "més amunt la ma, més
amunt". I apuntaves i disparaves, i el retrocés de l'arma et feia
un pessic fort a la pell (i la carn) que hi ha entre els dits polze i
índex. Aquell agafar l'arma "més amunt, més amunt", que a mi ja
em semblava poc natural, va provocar el pessic, que em va fer
molt de mal. Ell va riure amb ganes, i aquell riure el va repetir
moltes vegades.
A "La oveja negra", que era la seva botiga des que es va
separar de nosaltres, els seus germans, perquè va ser el primer
de veure que aquell "Corte Inglés" que volíem crear no sortiria
bé, hi va enterrar molts diners per fer-s'hi un pis de " solter " a la
seva mida. Va anar fent i desfent fins que aquells vint-i-cinc o
trenta metres quadrats van quedar al seu gust. Discoteca, estudi
de gravació, pantalla de cinema, xemeneia, centre d'espionatge
del personal, amb càmeres amagades i micròfons ultrasensibles.
També hi havia una camera al vestíbul per veure el carrer i no
sentir-se aïllat.
Tot ho dominava des d'un sofà llit complicadíssim que es
va fer construir seguint les seves prescripcions precises.
Al soterrani de la botiga, que era molt llarg però de sostre
molt baix i era molt humit, hi tenia mil objectes en trànsit, que un
dia hauria de portar a La Molina, i s'anaven florint. Per aquell
soterrani hi passaven tots els tubs de serveis de la casa, molt
pròxims a les clavegueres i allò li va donar la idea de muntar-hi
un camp de "tir a la rata".
Va trencar un tub transversal molt gros a tocar de la
claveguera general, i hi va posar un tap de maons. Aquell interior
del tub estava ple de rates grosses com conills, que treien el
cap encuriosides quan s'obria el pas. Llavors ell tenia el lloc de
tir, a uns vint o vint-i-cinc metres, i quan una rata treia el morro, li
disparava. Tenia preparades tres carabines d'aire comprimit per
quan tenia convidats a la cacera.
En aquell soterrani també hi tenia la seva bota del racó. La
va anar a comprar a Vilafranca i l'omplia regularment amb un vi
negre, de Tarragona, que pel meu gust era massa fort.
Un dia va convidar a un grup de quatre o cinc socis del
Tennis de la Salut a berenar en aquell paradís soterrani i va
ponderar molt el seu vi. Ens tenia preparats uns entrepans de
pernil de "La Castellana", que eren molt bons, però el vi no va
agradar gens a ningú, havia ocorregut un imprevisible de molt
mal gust. Per un problema de fuites d'aigua va tenir paletes
treballant allà, van descobrir la bota, es van beure el vi i,
segurament per no deixar-la buida, s'hi van pixar.
També li agradava portar-nos a pescar truites, a mi i als
seus amics predilectes Tenia tots els estris necessaris per ell i
els seus convidats. Ell tenia permís legal i amistat amb els
guardes perquè no et pogués passar res, anant, com anaves,
d'il·legal. T'explicava la teoria de la pesca "a la cullereta" i "a la
mosca", segons l'hora del dia, i entraves a l'aigua, ple de
desconfiança. I ell t'anava dirigint els passos, fins que et feia
anar a parar justament al gorg que ell coneixia i quedaves xop
de cap a peus.
També tenia motos de muntanya i també convidava amics
a fer travesses i també els deia per on podien passar un obstacle
per no tenir problemes. I també queien de la moto.
No cal dir que jo vaig anar una sola vegada a pescar i,
amb ell, una sola vegada a fer moto-cross. Per això, potser,
tenia tants amics, havia d'anar trobant gent nova per les seves
divertides experiències.
Comprava en subhastes coses estranyes. Una vegada va
comprar un lot de 10 ó 12 motos "Henkel" a mig fer, perquè la
casa havia plegat, em sembla. A cada una li faltaven coses i cap
podia funcionar. Se'n va anar a voltar per Alemania, de casa de
recanvis a casa de recanvis, fins que va aconseguir que dues
funcionessin. Aquella operació no tenia cap sentit des d'un punt
de vista econòmic, però a ell li va proporcionar uns quants anys
d'entreteniment.
Li agradaven molt les noies, però no podia suportar que
tinguessin "cartutxeres" a les cuixes, aquell excés de greix
inoportú a tocar de les natges que tenien moltes noies prou
maques. Només quan ja es va veure molt malalt i d'alguna
manera fora de combat, un dia va fer un comentari finalista :
"doncs si s'agraden amb cartutxeres, que es fotin".
Venia roba de dona, com jo, però guanyava molts més
diners. Jo anava a Paris i em movia molt per fer els meus
models. Ell anava als fabricants de teixits cada final de
temporada i era un comprador d'una habilitat extraordinària per
quedar-se totes les restes fora de sèrie dels seus magatzems a
preus irrisoris. Llavors agafava els meus patrons de l'any passat
i del model que jo n'havia venut cent, ell en venia mil.
Costa de fer entendre que una persona com en Joaquim
tingués sentiments tan purs i tendres per tantes coses. Jo el
coneixia bé, i ho sé.
El que li passava és que només sabia estimar sense
reserves coses i persones que tenia lluny i que en la distancia
havia idealitzat. Una noia que havia conegut a Alemania, un
pastor de la Cerdanya, un mecànic d'un taller d'un poblet
d'Escòcia, cada un d'ells, amb qui no havia tingut més que un
tracte curt, eren paradigma de virtuts humanes. Una mínima
conversa, un gest, una actitud qualsevol li deixaven marca
inesborrable.
A nosaltres, els que tenia a la vora, i que només erem de
carn i ossos també ens estimava, d'una manera molt recòndita, i
sobre tot, ens necessitava i ens trobava a faltar quan feia uns
dies que no ens vèiem. I la impertinència provocativa era el seu
medi per veure'ns emprenyats , que és el que el divertia.
Amb tot el bo i dolent que tenia, és el mort que més
recordo, dels massa que ja vaig afegint a la llista. Si és al Cel,
segur que els sants i els àngels deuen anar de bòlit , però mai
l'enviaran a l'infern, n'estic segur.
|
|
