 |
A T Z A R
Et dones compte que al llarg de la vida t'han passat coses
que s'han encarrilat absolutament per casualitat, podien haver
tombat d'un costat o d'un altre i haver canviat tot el teu futur.
Penso, per exemple en totes les noies que m'agradaven
quan era jove. Em vaig decidir per una, potser perquè les
circumstàncies van propiciar un relació més continuada que amb
les altres. D'aquesta relació se'n va derivar tota una vida i uns
fills que son el resultat segurament correcte de la unió dels gens
respectius . Sense un viatge amb autobús o be un passeig que
va desencadenar el compromís, potser m'hauria casat amb una
altra i hauria tingut uns altres fills, que no s'assemblarien
segurament en res als que he tingut.
Aquest pensament és important perquè demostra fins quin punt
el nostre destí penja d'un fil molt prim i el lliure albir i l'autodeterminació
son tan relatius i capriciosos com vol la mare naturalesa.
També és un miracle la mateixa durada de la vida. Quan
resseguia totes les carreteres d'Espanya amb vehicles impossibles,
recuperats de cementiri, i que no tenien cap seguretat, vaig passar per
tràngols que avui em posen els pels de punta i sé que no em vaig morir
de casualitat. I si m'hagués mort i segons el moment de la meva
història, dels cinc fills que he tingut potser només n'hauria tingut un, o
dos, o tres...
D'aquells perills n'explico un parell perquè es vegi que no ho dic
endebades.
Pujava una nit el port d'Ordunya, a Biscaia, amb un Topolino
matriculat a València,( V. 12000) i que encara anava amb el nom del
primer propietari, que era el Consolat d'Itàlia, abans de la guerra.
Portava, aquell cotxet sobrevivent unes llums miserables i de sobte, va
caure una boira espessa que no s'hi veia a set o vuit metres. El port
d'Ordunya té uns penya-segats que fan feredat i la carretera, molt
dolenta, hi passava a dos pams.
Jo no tenia més punt de referència que unes ratlles
desdibuixades que hi havia només al centre de les corbes i les anava
seguint amb el nas tocant el parabrises. Sabia que no em podia parar
perquè la carretera era estreta i si pujava o baixava algú no em
veurien, amb la boira.
De sobte vaig perdre de vista les ratlles. No podia seguir sense
recuperar el sentit i el dibuix de la carretera . No tenia més remei que
baixar del cotxe i tocar una vorera, la muntanya o el precipici i amb la
por del vehicle que pogués venir. Amb el cor en un puny vaig obrir a
porta, vaig posar un peu a terra i al posar l'altre , vaig caure al buit. Em
vaig quedar uns moments aterrit, amb el pols disparat, agafat
desesperadament al caire de la carretera. Però no podia esperar, sabia
que estava al costat del precipici i que, per tant, havia de cercar el camí
cap a l'altra costat, que era la dreta. Ho vaig fer així i vaig trobar el
camí altra vegada. I mai sabré si havia caigut en un petit sortint del
penya-segat o be en un petit pla, sense cap perill. Mai havia conegut la
por de tan a prop.
Quan ja havia tornat a Barcelona i després dels meus temps de
"modista," dels que també hauré de parlar un dia o altre, tenia "El Pla
de l'os", una cerveseria a la Rambla, que vaig posar a la desesperada,
quan em va fallar l'altre negoci, perquè les dones van començar a
cremar sostenidors i posar-se a sobre parracs incomprensibles. Era
com una rebel·lió contra la dictadura de la moda, que a mi m'havia anat
força be, i no vaig saber copsar el sentit del canvis.
Fèiem, doncs, unes petites obres a l'entrada , unes lloses de
marbre s'havien de canviar. Al picar els paletes per refer el terra,
foraden el tub del gas. Puja al despatx un cambrer i em vol
tranquil·litzar: -" Los paletas han roto el tubo del gas pero tranquilo, ya
he cerrado la llave de paso".
Vaig tenir l'esperit diligent, potser com mai. Sabia que el
comptador del gas no podia tancar res, perquè estava situat més al
darrera de la zona d'obra. M'aixeco com un boig, baixo a la cuina de
preparació, trenco un panet i agafo la molla, escupo saliva i surto al
bar, mentre faig una bola de molla de pa, cridant : "Fuera todos, que no
fume nadie" i m'en vaig cap el forat aguantant la respiració. Jo crec que
vaig salvar la situació per segons, la sortida de gas era forta i hi havia
molta gent xafardera, a la porta.
Amb aquestes històries vull dir que soc conscient que la vida
m'ha donat moltes propines, segurament més de les que jo en sóc
conscient, i que això em fa sentir més humil i més agraït.
|
|
