 |
Un senyor republicà
(Aquest senyor, que va ser el meu sogre, ha estat el personatge afectivament més important de la meva vida i vaig admirar la seva manera de viure i la seva manera de morir.
Estava molt malalt, però sembla que va endevinar exactament el moment final. Llavors va demanar, amb un mínim moviment de ma, un peto a la seva dona, sense cap dramatisme, després als seus dos fills, després a la seva cunyada i, quan en va demanar a mi que m’acostés va fer con un gest de fingit fàstic, perquè jo també era un home, però només mig segon i immediatament va corregir el gest, em va fer el petó i es va morir, sense cap gest de patiment, jo vaig pensar que en aquell precís moment va decidir acabar amb la elegància que havia viscut sempre.
Es deia Mauricio Garcia Ezcurra i era fill de l’organista de la Catedral de Pamplona (autor de les “Vísperas de San Fermin”, que s’han tocat gairebé 100 anys, i ara, ves a saber per què, l’han canviat per un altre), i la seva mare era mestre d’escola.
Explica la família que quan va morir el pare, la mare contava els cigrons que posava a l’olla.
Per educar el seu fill, va aprofitar una beca que li va arribar d’algun estament militar, i va cursar estudis a l’Acadèmia Militar de Toledo.
Allà es va fer company i amic de molts generals que després es van fer famosos en la Guerra Civil.
L’any 1936 era comandant o coronel de la Guardia Civil de tota la secció del Nord d’Espanya. Hi havia un tal General Aranguren que va desaparèixer al començar la revolta, motiu pel que ell va ser el cap de la resistència quan va començar la sublevació.
D’una vida de cine, assistint a totes les festes del Govern de Madrid a Sant Sebastià, de les que explicava coses sorprenents, com per exemple que, començant per a tots els metges i científics més
importants d’Espanya, gairebé tothom es drogava per assegurar-se una nit brillant.. (Es veu que la droga, sense additius, no devia fer gaire –o gens - de mal), Aquell home delicat, que si veia una gota de
sang es marejava, va passar a una vida d’activitats militars horribles que mai hauria somniat ni desitjat.
Els sublevats es varen fer forts al Casino, que avui és
l’Ajuntament de la Ciutat.
Una finestra de l’edifici era defensada per un home amb una metralladora que havia sigut assistent de mateix Mauricio, El seu antic superior, en un exercici de valor i psicologia, se li va posar al davant, li va prendre la metralladora (es va cremar la ma) i li va dir:
“tu no mates ni una mosca”, i per aquella finestra va començar la recuperació de la ciutat per els fidels a la República.
El malson no havia acabat, només havia començat, i de quina manera!
Quan a l’endemà el Coronel Maurici va tornar al Casino, els milicians ja havien afusellat a la presó d’Ondarreta a tots els militars presoners, que en gran part eren companys seus de tertúlies, balls i de jocs en els immediats temps passats.
La meva dona deu guardar un diari de Sant Sebastià d’aquell dia, que en primera pàgina i amb lletres molt grosses titulava “El Coronel Garcia Ezcurra, héroe del Casino” Aquella ciutat no tenia dotació militar favorable a la República i tot va anar malament.
L’últim reducte dels republicans va ser a Guadalupe, on hi havia un fort ple de milicians asturians, el meu sogre, 47 presoners, polítics i militars de Madrid, i el cuirassat Baleares bombardejant des de la badia d’Hendaia.
Els milicians volien fugir, naturalment, però afusellant abans els presoners.
El meu sogre va fer gairebé jocs de mans per fer arribar als presoners la clau d’una porta subterrània, que aquella pobra gent, plena de nervis, va perdre per uns moments que els varen semblar eterns. Les
angúnies que van passar fins trobar-les, les van relatar en un llibre que jo tenia, i ara ha desaparegut, que se’n deia “Irún, llave del Norte”.
El sogre, pensant que allò del Nord va ser un desastre, però que a Catalunya les coses serien d’una altra manera, va passar per França i va arribar a Barcelona, on va començar, desesperadament, un nou calvari.
Veient aquella reraguarda també desorganitzada i amb teòrics combatents per la legalitat democràtica fent-se guerra entre ells mateixos, va optar per formar una Divisió i se’n va anar al front de Guadalajara on va fer córrer molts italians, fins que la guerra, per ell, es va acabar a Alacant, on s’hi havia afusellat en “José Antonio”, que, segons rumors d’aquella presó, quan el van portar al “Valle de los
Caidos” el mort no era en “José Antonio”, si no el torero Carratalà.
El meu sogre va ser condemnat a mort a la Presó d’Alacant i cada matinada entrava la guàrdia i llegia uns noms, que passaven al pati per ser afusellats.
Per cert, la meva dona guarda una còpia de la condemna, que és un monument al cinisme dels autors del “Alzamiento”: “Tomó la ciudad de... Tomó todos los pueblos del valle... Organizó, organizo...”
i per això es determina la pena de mort “por rebelión militar”.
El meu sogre, pel que m’han explicat, va ser un bon consol per tots els condemnats i es va guanyar un aprecií especial. Al marxar a morir, uns li donaven la seva petaca, un paper per la família... Tot plegat, es veu que aquells gairebé dos mesos van ser una experiència molt forta.
Després el General Iruretagoyena, Capità General de la regió Militar de València, que havien sigut bons amics, el va reclamar a València.
I estant a la presó militar i condemnat a mort, el General Iruretagoyena va fer venir de Pamplona la meva sogra i la va tenir allotjada a casa seva i cada tarda enviava el seu cotxe oficial a la presó i recollia en Mauricio, que podia estar a soles amb la seva dona, després de molt de temps sense veure’s.
El meu sogre tenia molt sentit de l’humor, i explicava que alguna vegada, al tornar a la presó, el cap de guàrdia quedava desorientat i el misteriós i imprevist visitant li aclaria: “Que si, hombre, que si, que me tiene que dejar entrar, que soy un condenado a muerte”.
D’aquella època a casa deu haver-hi un grapat de cartes d’antics amics de l’Escola Militar de Toledo, En Muñoz Grandes, que havia estat ferit a la guerra d’Àfrica, va passar la seva convalescència la casa
del seu amic Maurici, a Sant Sebastià.
També hi ha cartes de militars que li deien: “Qué lástima que con tus cojones te equivocaras de bando”
Després el varen traslladar a la presó de Montjuic, però una de les vegades que en Franco va venir a Barcelona es varen prendre, com sempre, mesures especials de seguretat, i al pobre Mauricio li va
tocar la grossa: Varen explicar que van detenir un home amb uns papers a la butxaca, on es donaven detalls de “Las Fuerzas Armadas de la República Española, la FARE” i la llista del Govern de la
República en la clandestinitat, on figurava, com Ministre de la Guerra, ni més ni menys que en Mauricio Garcia Ezcurra.
Va ser degradat i portat a la Presó Model, que va ser on el vaig conèixer, perquè havia començat a sortir amb la seva filla, que devia tenir uns 16 anys i jo la trobava molt bonica als meus l8 anys.
Conèixer aquell home tan vital, que va ser a la presó un Mister Belvedere, va organitzar una banda i orquestra, un Cor i va ser un pare per molts d’aquells molts desgraciats que hi havia allà em va sorprendre i emocionar.
En aquella presó va ser un autèntic personatge. Algun diumenge no ens podia rebre perquè tenia un assaig molt important, un altre estava enfadat perquè havia sortit en llibertat el primer violí, encara que es consolava pensant que aquell home era un recalcitrant i tornaria aviat.
Recordo que hi havia un lladre especialitzat en robar bicicletes i que sortia de casa cada dia amb les pinces lligant els baixos dels pantalons i quan veia una bicicleta s’hi pujava i arrancava a córrer. I
aquell home, agraït per els bons consells que el sogre li donava, li va prometre que, quan sortís, la primera bicicleta que robés seria pel seu fill, que era el cambrer que tots els socis del Tennis de la Salut varen conèixer i que es diu Maurici, com el seu pare.
Ja al carrer, va viure amb modèstia, però amb una filosofia d’home savi: Cada dia esmorzava, dinava i sopava i d’això ja en deduïa que en el fonamental, la vida no li havia canviat gens.
Llegia els diaris i moltes coses li feien gràcia, però no volia explicar històries.
També li portava cada setmana La Codorniz, i moltes vegades havia acabat el Damero Maldito, de la Conxita Montes.
Potser amb un altre Capità General de la nostre regió, que en aquells moments era el General Solchaga i que no li perdonava al seu ex- amic, tots dos nascuts a Pamplona, el que considerava una traïció, el sogre hauria sortit en llibertat abans.
Però la veritat és que va tardar nou anys a sortir i ho va fer amb més il·lusió per veure casar la seva estimada filla, que per la llibertat.
En canvi, per nosaltres dos, passats els primers temps d’enamorament de les dues criatures que érem, aquells nou anys varen ser prou llargs per
veure que entre nosaltres no hi havia cap afinitat ni n’hi hauria mai.
Cada un, encara que no ens ho vàrem dir mai, sabíem que no faríem bona parella, però també ens donàvem compte que a part del patiment que hauríem produït al sogre, que ja tenia molt poca salut, la societat hauria vist molt malament un trencament i que es faria el comentari obligat en aquells temps, que consistia en considerar el noi que havia abandonat la noia, una mala persona.
Jo creia que a tots dos ens quedava la idea de continuar i formar una família, perquè un grup familiar ens donaria uns altres interessos i no deixava de ser una aventura vital.
Tampoc va ser així i avui, al cap de 63 ó 64 anys, vivim els nostres problemes cadascú fins que la mort ens separi, però el cert és que la meva dona esperava un matrimoni més convencional i jo crec que amb rancor, va considerar els fills absolutament seus i no em va deixar participar mai en la seva educació.
(Si jo creia que havia de fer algun comentari correctiu, deia, histèrica, un comentari que a mi m’arrugava i em tancava la boca: “¡En esta casa no podemos estar nunca tranquilos!” I en conflictes posteriors on varis dels meus fills s’equivocava, com el temps s’ha encarregat, desgraciadament, de confirmar, ella s’ha posat sempre a favor del fill, mai el contrari.)
Potser un equivocat sentit de responsabilitat em va fer quedarme a casa, quan moltes vegades tenia ganes de marxar-ne.
En fi, la mort serà el final que la Santa mare Església vol per tots els units pel Sacrament del matrimoni i si entre mig hi han hagut històries, avui ja no és moda explicar-les i sóc conscient que m’he passat donant pistes.
Ha estat un desfogament final, per el que demano perdó. |
|
