 |
Temps i rellotges
Em sembla que no és la primera vegada que vull explicar les dues maneres que hi ha de comptar el temps.
Els homes se les han enginyat amb precisió per crear un sistema per mesurar els segons, les hores i els dies que van passant, i acoblant sense cap error les diferències que hi ha entre el sistema dels rellotges
i les circumval·lacions de la terra.
Al Creador de l’univers aquesta maquineta nostra li deu semblar una joguina, perquè Ell ha de comptar per eternitats, i les divisions d’aquells espais nosaltres no les podem mesurar, ni fer-nos-en la més mímina idea.
L’home coneix las quatre estacions i la seva repetició, que li sembla que serà per sempre. Sap que quan sembla que l’hivern ho mata tot, i també sap que tornarà la primavera i que tot reviurà.
Però, veient com va el món d’avui, amb una terra esgotada, un aire cada dia més contaminat i un desequilibri d’aigua i humanitat, i de riqueses immenses i gana endèmica irremeiable, penso que el
Creador, que deu tenir els seus cicles vitals que nosaltres no podem ni imaginar-nos, potser pensa que ja és moment d’aplicar uns seus altres ritmes, que podrien consistir en:
Esgotada la successió d’estacions que nosaltres ja donem per habituals i segures, potser ara tocaria un altre Diluvi que remogués cels i terra, ensorrés els continents que hem esgotat i en fes sortir de
nous, absolutament verges.
La gent que hagués pogut sobreviure, perdudes totes les fonts de coneixement anteriors, haurien de tornar a començar, el que seria com una nova primavera.
I, posats en aquesta hipòtesi, i amb tota la humilitat que és del cas, m’atreveixo a exposar,( perquè els meus pensaments Déu mateix els deu inspirar de més lluny o de més a la vora), unes idees de coses que
es podrien fer i que Tu decidiràs finalment en la teva infinita saviesa.
D’entrada, jo faria com una espècie de roda de premsa en la que deixessis molt clar que de Déu només n’hi ha un, amb el que evitaries d’arrel tots els déus i Vaticans que ens sobren.
Després, posaria a les riqueses personals un sobreeixidor, perquè les sobrants tornessin a la comunitat, fent que en el nou món no s’arribessin
a conèixer ni l’avarícia ni l’especulació.
Una altra cosa que es diu al meu país és “que de les coses del piu, Déu se n’enriu” i Tu deus saber què hi ha de veritat en aquella dita.
Tu saps, Senyor, el punt just de la questió i fins a quin grau era sobrera aquella angúnia per pecar que ens va inculcar la Església Catòlica,en el nostre cas, i aquells remordiments i turments que ens han acompanyat una massa gran part de la nostra vida.
Doncs, si la cultura popular tingués sentit, sembla que seria bo que ens deixessis a l’abast tota la llibertat i la gràcia d’un joc que només a Tu se’t podia ocórrer i potser també que la dona tingués uns
períodes precisos per engendrar que, dic jo, només com una idea, que fossin les segones setmanes de setembre, per exemple, per tenir una paternitat absolutament responsable.
Perdona’m pel meu atreviment a comentar-te els meus pensaments que Tu ja deus tenir definitivament determinats i penso que saps d’antuvi que jo els tinc acceptats amb tota la meva convicció.
|
|
