 |
Prostitució
Descomptades les professionals que en podriem dir d’alt “estanding”, que mai actuaven ni als barris coneguts com el gòtic o el “chino”, de la resta d’aquella pobra gent jo dec ser dels més coneixedors
de tots els misteris i misèries entre els anys 1940 i 1976.
Als l3 anys, al sortir del col.lègi, el meu pare, que tenia una botiga de roba al carrer Nou de la Rambla, ens enviava al meur germà i jo a entregar els encàrrecs a les nostres clientes, que la majoria eren
cabareteres o prostitutes de les cases especialitzades del barri i crec que les vaig conèixer totes.
Ja de gran, a l’any 1963 vaig posar una botiga de confecció al carrer de Cardenal Casanyes, molt ben situat al davant mateix del Teatre Liceu i punt preferit per tots els pintors i fotògrafs que volien
immortalitzar aquell lloc tan carasterístic de La Rambla.
Aquell barri gòtic estava ple de “muebles”. En Franco havia fet una llei prohibint els prostíbuls, però, en realitat va tancar només les sales de contractació i deixant treballar els “meublés”, amb el que els
vestíbuls de les nostres botigues i els nostres carrers van convertir-se en el vertader lloc on es produien els acords, amb penoses confusions dels homes que proposaven tracte a una pobra senyora que anava a
comprar-se unes mitges.
De seguida uns quants comerciants ens vam ajuntar per fer una associació de veïns que en vam dir Barnacentre.
No en treiem res, de moment, però es van anar formant noves associacions com Amics de la Rambla i que totes dues Associacions ens vam convertir en les autèntiques forces vives d’aquell sector, però la veritat és que, de moment, de vida en teniem molta, però de força, gens.
Fins que va guanyar les primeres eleccions lliures per dotar la Ciutat d’un vertader Alcalde, i va sortir elegit el senyor Maragall, que, d’entrada va tenir la idea de anar coneixent tots el barris, anant a viure dos o tres dies a cada Districte i connectar amb la problemàtica autèntica de cada barri de la ciutat.
Al nostre barri va venir a viure tres dies al carrer del Pi, a la casa d’un fotògraf amic i company de col·legi, i els tres dies ens va convocar i convidar a prendre cafè al Bar del Pi a les que va considerar que erem verdaderament les forces vives del barri.
Jo vaig ser l’encarregat de fer els informes pertinents que ens demanava, i ens va fer cas. Es van tancar tots els “muebles” del barri, encara que a mi, anomenat representant de la societat civil, em va
tocar la perillosa obligació de personar-me en cada tancament, on vaig ser amenaçat de represàlies, que per fortuna no es van produir.
Després vàrem col·laborar amb l’Ajuntament tant com vam poder, fins arribar a la constitució de Procivesa, societat formada per recuperar i donar la dignitat deguda a la part més important de la
història de Barcelona i de tota Catalunya, intent que, més o menys modest, a cada pressupost municipal hi constava, però que sempre hi havia prioritats que es menjaven la xavalla que en principi hi tenien prevista.
Procivesa tenia com a única finalitat social la recuperació del barri i, com que l’acord de l’Ajuntament va ser per consens de tots els partits,
el Consell d’Administració el formaven tot el consistori i Empreses induides per l’Ajuntament i només, representant les aportacions
de Barnacentre i d’Amics de la Rambla a la formació del capital, l’Enric Vives i jo com titulars de la única aportació de 100 milions de pessetes,única participació privada, recullida per nosaltres dels botiguers del barri i que l’Ajuntament va valorar molt positivament.
Llavors jo vaig rebre un tracte distingit, sobre tot per el senyor Clos, prrimer tinent d’alcalde, i se’m va incloure en comissions varies i curioses. Jo assistía a reunions d’alcaldes d’Europa, de les quals em va quedar un record fortíssim. Em sembla que l’alcalde (potser de Milà) i que tenia més o menys la meva edat, va explicar que quan era petit només anaven en automóvil la gent més rica, i que es temia que
abans de morir-se de vell, només anirien en automòbil la gent més poderosa.
Recordo un altre alcalde francès, que criticava que es fes ús del carrer per guardar el cotxe. El carrer era només per circular i aparcar temporalment, però mai com una propietat. I deia que el que tingués una casa amb golfes on hi cabéssin 10 coches, que els comprés, si era el seu gust, però que els guardés a casa seva i no al carrer.
A partir d’aquelles reunions es vàren començar a eixamplar les voreres i va començar un moviment que anirà encarint i dificultant cada dia una mica més els problemes dels cotxes particulars fins que s’optin per fer us dels serveis públics.
També vaig formar part de la Comissió de prostitució i drogodependències, el que em va donar una visió terrible del final que esperava a tota aquella desgraciada gent.
He dit al començament d’aquest paper que la prostitució era sempre desgraciada, però com en totes les coses de la vida sempre hi ha excepcions.
Tinc històries puntuals i gairebé dignes de contes de fades, que explicaré en un altre moment.
|
|
