 |
Juliol de 1936
El President Companys, davant del “Alzamiento” ( de cops d’Estat n’hi havia hagut més de 70 en la última centúria, però entre Cop d’Estat i “Alzamiento” es veu que hi havia grans diferències que jo, infant de 9 anys, no sabia entendre, va fer el que va creure que era la seva obligació, que era defensar el Govern legalment constituït.
Aquesta primera decisió l’honorava.
Però al veure que l’ única força que tenia per oposar-se als militars eren una barreja de anarquistes, comunistes. La FAI, la CNT, el POUM i la gent que van sortir de les presons i van prendre el quarter de Sant Andreu i amb les armes que es van fer seves personals van començar a matar gent de missa, burgesos, gent de dretes ( o no), però que feien cara de feixistes, potser si el President hagués rendit la plaça ens hauríem estalviat molts morts i molts
patiments.
En la expressió d’un pensament personal que no he llegit mai enlloc, penso que en Companys no va donar la talla d’home d’Estat necessari quan va veure, al cap de molt poques hores, que amb l’exèrcit galdós amb que es va trobar no es podia guanyar cap guerra,
amb tot l’exèrcit d’Espanya al davant.
Penso que abans que en Durruti marxés cap Aragó, hauria d’haver confirmat la seva obligació de ser fidel a la República, però també la impossibilitat de resistir la insurrecció i abandonar les armes.
No sé pas que hauria passat, però sembla que es pot assegurar que ens hauríem estalviat molts centenars de milers de morts i no és aventurat assegurar que en Franco ni hauria sigut abraçat per Eisenhover
ni s’hauria mort de vell i rebent tots els honors de Cap d’Estat.
Disgregacions a part, i tornant al començament d’aquella estúpida guerra, ara us vull parlar del meu pare, a qui la nova situació va ensorrar definitivament.
El meu pare era un botiguer petit, però amb aspiracions. Precisament sembla que tenia preparada la firma d’un contracte per fer-se
amb el traspàs d’una botiga molt gran, cantonada del Carrer Urgell amb la Ronda de Sant Antoni, i que tenia per nom “La Mariposa”.
Crec que el que hauria sigut el seu soci en el nou negoci, va morir assassinat i el van trobar, com a tants centenars d’altres, a la carretera de la Rabassada.
El pare va aguantar el cop com va poder, però pretenia continuar la seva feina amb la màxima normalitat.
Tots els seus amics i tota la família li recomanàvem que es vestís d’una altra manera, perquè amb “l’uniforme” de burgès, que era invariablement vestit, armilla, barret de feltre i rellotge d’or posat en una butxaca de l’armilla i una cadena fixada simètricament a l’altre costat, en una caiguda suau sobre la pitrera que feia força goig.
l pare li costava canviar la manera de vestir-se de tota la vida, però
quan va veure com anaven apareixent a les cunetes tants caps sense barret, però que l’havien portat tota la vida, va acceptar posar-se una boina i un jersei i una pantalons de vellut, conjunt tètric i ridícul que a ell mateix li va donar una altre empenta cap avall, ensorrant-lo una mica més.
Molt aviat es va parlar de col·lectivitzar les botigues i a casa a una bona amiga i dependenta la van fer cap de la col·lectivitat. Amb aquell càrrec tan amigable, el pare va començar a buidar la botiga dels materials més valuosos que anava amagant a Can Gifol, la casa
de la meva mare a Sant Andreu.
A la vegada, el pare fa anant fent feix de tots els bitllets que es suposava que conservarien el seu valor després del desordre que encara es pensava que seria cosa de dies, o de setmanes, com a màxim. Ajuntava bitllets, accions, obligacions i altres papers que pugessin demostrar que el pare era de dretes o burgès, que en aquells temps eren sinònims i letals.
La mare, metres tant, va anar traient de cada paret i de sobre de cada calaixera totes les mares de Déu . Totes les imatges de santes i sants, i totes les figures del Crucificat. I rosaris, i medalles, escapularis i tot el que pogués representar la més mínima relació amb l’Església.
La primera part de la feina estava feta, però ara tocava veure on amagàvem tant de material.
La Casa de la meva mare havia sigut de vinaters rics que es van arruïnar amb la fil.loxera i tenia cup, celler una bona bassa on es venien a banyar els jugadors del Sant Andreu, quan encara el poble no comptava amb piscines.
La primera gran idea d’amagatall va se aixecar les fustes del cup i omplir tot el buit amb tots els Sants Crist, les Mares de Déu, tots el quadres, tot el guix daurat i tota la fusta policromada.
Aquell semblava un bon amagatall, perquè el cup tenia teulada i esperàvem que aviat podria recuperar cada cosa el seu emplaçament habitual.
El pare, metres tant, anava pensant on guardar tots els papers comprometedors.
Com que teníem una eixida molt gran, amb un eucaliptus, dues figueres, un cirerer i moltes plantes, va pensar enterrar-ho tot.
Va anar preparant caixes d’havans i hi va anar col·locant ordenadament cada paper, ben embolicat tot amb paper de diari.
Va semblar que tots aquells amagatalls eren perfectes i tots ens vam anar dedicant a la seva feina de cada dia, amb la aparença que aquell tema havia quedat ben resolt.
Aquell Setembre va ser molt plujós. Un dia estaven sopant a l’eixida, que tenia una coberta i es va posar a ploure i la pluja es va anant tornant xàfec.
El pare va comentar, mentre anava menjant: “com plou”, i només un segon o dos es va quedar blanc i amb suors al front. I només va dir una altra cosa, “Les caixes de fusta i el paper de diari” !
Tots en vam donar compte del gros problema i ens van quedar quiets, com ninots, veient com plovia i no parava de ploure.
No podíem actuar de seguida. Havíem enterrat les caixes en una nit fosca, perquè havien aixecat una casa de pisos al costat de casa i tenien la por natural que algú, si haguéssim encès alguna llum, ens
podrien haver vist.
Llavors el pare va decidir que marxéssim de casa per la porta del barri, després de tancat la vidriera i la porta del davant, i sortint d’un a un, deixant uns temps prudencials espaiant les sortides, perquè si
ens veien sortir a tots per la porta del barri, podria semblar estrany.
Vam tornar al cap de dos dies, quan ja havia parat de ploure.
Quan es va fer fosc vam desenterrar les caixes i al obrir-les va ser un drama. Cada interior de cada caixa semblava un plat de carn d’olla El pare s’hauria posat a plorar, segurament, però el seu sentit de la realitat es va imposar i va disposar les coses més convenients:
Primer, tancar la porta del davant i apagar tots els llums que es poguessin veure des del carrer.
Després vam pujar tots a les golfes a cercar cordills i fer-ne una gran estesa per tots el passadissos i només llavors vam començar separar polpa de paper de diari i recuperant, més o menys malmesos,
cada bitllet o cada paper important, que portàvem al pare, que el posava amb molta cura sobre un paper de diari sec i els anava penjant, un a un, en la teranyina de cordills que omplia la casa.
El pare havia treballat de pressa i bé, i al cap de dos dies ja havia preparat ampolles de xampany, taps i cera per evitar la més mínima fuga, i havia tornat a col·locar el tresor que, mai vam saber per què,
va anar portant en varies nits a casa d’ un oncle-avi de part de la mare, que tenia un hort gran al costat de la riera vella de Sant Andreu.
A partir d’aquells moments, el pare va començar a ser un altre home. Contrariant les bases més antigues del comerç, s’havia de fer tots els possibles per no vendre, perquè la moneda no oferia cap garantia.
Des de Radio Sevilla el General Queipo de Llano anava donant les sèries dels bitllets de banc que quan l’”Alzamiento” triomfés no
servirien per res.
El pare s’anava desorientant per la feina, les alteracions d’ordre públic, el perill permanent d’una cita per “interrogar-lo”, que podia significar la mort, els talls de llum, les alarmes aèries, la manca de menjar cada dia més evident, van sumar un conjunt de factors que van acabar destruint un home format en unes idees estrictes del que es considerava una vida constructiva i satisfactòria.
El meu pare no va morir al front, però “El Glorioso Alzamiento Nacional” el va matar.
|
|
