 |
Escocia y Catalunya
La meva salut m’ha maltractat, però finalment m’ha perdonat la vida.
Una otitis em provoca una meningitis i després un tumor cerebral al costat mateix de la meninge que m’han d’operar d’urgència, als dos mesos d’haver sofert un infart i posat quatre by-pass. Després,
com a cirereta de tot aquest pasts, em trenco la quarta vértebra cervical, amb la gran sort que la caiguda va ser absolutament perpendicular
i la mèdula no en va patir les cunsequéncies.
Sóc, doncs, un afortunat que sé fer un balanç de cada 24 hores i treure’n un balanç favorable. (Sempre trobo l’ampolla mig plena.)
Tinc, però, algunes seqüeles. La memoria m’ha quedat clapejada i, si recordo coses de la meva infancia amb nitidesa, oblido a l’instant el nom de les persones que m’acaven de presentar.
Explico tot això per referir-me a una pàgina que em creia haver publicat a Relats i que em sorprenia que no hagués rebut cap comentari, perquè a mi em semblava el millor que havia publicat, potser –i
segurament– perquè no era meu.
Era un conte escocès que va publicar la Pilar Rahola a l’AVUI, declarant que no era seu, però que el veia molt bo. I jo, recordant allò que es diu dels que roben a un lladre, vaig pensar que cent anys de perdó bé es valen la meva mala acció.
D’altra banda, els meus escrits a Relats tenen el nombre de lectures que penso que es merèixen, però m’extranyava que el conte escocès no s’hagués fet notar.
I avui he repassat un per un els continguts de tot el que jo he publicat, i em donc compte que aquell relat no hi és. Podria ser que no hagués sigut acceptat, però m’inclino més a pensar que és una
conseqüència d’aquelles clapes de la memoria que us he explicat.
El conte parlava del quint dia de la creació del món, i de com els arcàngels que anaven veïen la feina tant bona que Déu anava fent, varen quedar sorpresos de l’interès especial que el Creador estava treballant
un racó d’aquell món, que ja estava gairebé fet del tot.
Tímidament, l’Arcàngel que estava més a prop es va interesar per la seva tan evident excitació en aquell moment de la feina.
I Déu li va dir que li estava sortint un racó màgic, amb un equilibri de fauna i flora, de muntanyes nevades i platjes delicioses i d’una gent tranquila gens amigua de guerres i si de llargues converses
a la sombra de qualsevol arbre, i millor si podia ser menjant-se un bon tros de pa sucat amb tomàquet, que els agradaria molt.
L’Arcàngel, tímidament, va objectar: “però, Senyor, no hi ha una certa contradicció.? ¿ Que no havíeu fet ja el Paradís?”
I Déu, amb la seva infinita sabiduría li va contestar: “
Naturalment que ja ho tinc tot pensat. Ja veuràs quins veïns els hi poso…”
|
|
