 |
El rei d'Espanya, Joan Carles I
A la celebració del “DIA DE LA HISPANIDAD” hi va anar el nostre President, el molt Honorable senyor Pasqual Maragall, que em va semblar que aguantava com podia la continua reconvenció que li va anar engalipant una seria dosi de patriotisme, la Presidenta de la Comunitat de Madrid, senyora Esperanza Aguirre.
A aquella senyora Marquesa, tan coneguda per les seves capacitats polítiques, l’havíem conegut també per les seves capacitats agrícoles, demostrades per els beneficis obtinguts per uns cultius de lli que era destinat a ser cremat, però que mereixien una substancial subvenció de la Comunitat Europea
Llegeixo avui que el nostre President va tenir ocasió de canviar també unes poques paraules amb el Rei que, substancialment, li va dir, a propòsit de l’Estatut que ja ha entrat al “Congreso de los Diputados” per la seva discussió, que “a mi no me vas a convencer”.
Naturalment que les opinions de tothom s’han de respectar, però objectar no es pot considerar mai antidemocràtic o, com es diu ara, anticonstitucional.
A mi la monarquia sempre m’ha semblat casposa, encara que la figura de Joan Carles va fer un paper necessari en la Transició, feina que fa perdonar –de moment– els seus antecedents familiars.
Els Borbons, en efecte, mai han demostrat cap afecte per les diferències que en el conjunt peninsular representaven Catalunya, Euskalerria i Galícia.
Respecte als catalans, el rei LLUIS XIV ja havia comentat en els seus temps que als castellans, les nostres peculiaritats i especialment la nostra llengua, sempre els havien semblat inconvenients a resoldre.
I el seu descendent FELIP CINQUÈ, que havia jurat respectar els furs, lleis, llengua i costums de Catalunya en el seu primer any de reinat (no sóc historiador amb dades exactes, però em sembla que va ser així), no va tenir inconvenient en envair-nos i prohibir tots els nostres signes distintius i sotmetre’ns, a partir d’aquell moment, a les
lleis, costums i parla de Castella.
I avui, que encara Espanya plora per Gibraltar, ( als castellans els sorprèn extraordinàriament que nosaltres encara plorem l’intent de genocidi que va fer en FELIP CINQUÈ,) i pensen que acudim a “prehistòries” inoportunes.
Més encara: primer ens van fer castellans per la força de les armes i quan es va formar l’Estat espanyol per ISABEL II, a l’any l813, si no recordo malament, vàrem ser arrossegats, a més de ser castellans, a ser espanyols.
I encara que el nostre Rei JOAN CARLES PRIMER no quedi convençut per els nostres arguments i l’hi ho digués sense embuts al nostre President, humanament ha de pensar que una bandera que ens ha agredit tantes vegades no pot ser la nostra, ni la llengua que ens han volgut imposar amb tanta insistència no la tinguem com nostre, encara que ens agradi i puguem fer-la servir amb soltesa.
Soltesa que hem d’atribuir a un aprenentatge obligat ometent el coneixement necessari de la nostra pròpia, que objectivament, i encara que no hem pogut cultivar-la, és més rica que la castellana.
La raó és senzilla i és, simplement, que té més sons vocals, el que li dóna més capacitats modulatives, com a la música li donen més possibilitats expressives els sostinguts i els bemolls.
També, i segurament per la nostra major proximitat a les fonts de la nostra comú cultura, que ens va arribar d’Orient, i va aterrar abans a Catalunya que a Castella, que segurament per la seva proximitat amb
Àfrica va perdre el joc de les vocals i es va quedar amb les A,E,I,O i U precises, però inferiors a l’hora de comparar les dues llengües.
Jo crec, per acabar, que el Rei té ara una ocasió magnífica per mostrar-se menys militar i més rei de tots els seus súbdits.
Potser així podria assegurar a la seva descendència la continuïtat del seu estatus actual, que no és pas dolent. |
|
