 |
Coses Meves
A aquestes alçades de la meva vida, penso que ja no escriuré massa coses més i em sap greu pels quatre o cinc amics meus que podràn pensar que això serà una pèrdua per el món literari.
Tinc coses per explicar, com tothom, però no en tinc ganes. Ja ho aniré veient. Tant pot ser que si, com que no.
Crec que el temps que em quedi –com més millor– l’haig de dedicar a pensar en les meves coses viscudes i, més que escriure, passar estones amb els meus amics i veure les coses que m’agraden de la
vida, que, encara que sembli mentida, son més cada dia.
I anar pensant, en una divagació dispersa, te la seva gràcia.
Hi ha un aspecte fonamental a propòsit de la meva vàlua personal, que aprofito aquest paper per respondre als que han tocat aquest tema.
Efectivament, més d’una vegada algú, referint-se a alguna habilitat meva, ha criticat el meu excés d’humilitat i no n’hi he fet cap cas, perquè sempre he sabut sense cap dubte que una cosa és la humilitat, i l’altre és el coneixement objectiu d’un mateix que, potser per que he sigut modista, sé prendre molt be les mesures de cada cosa.
Recordo que quan era molt més jove, vaig escriure un sonet amb la idea de guardar-lo per el dia del meu enterrament, perquè l’obituari que es reparteix al Tanatori quasi sempre hi ha uns versos que tothom coneix, i jo volia deixar una empremta més personal i recordo que la primera quarteta del sonet deia:
No sóc ni massa ferm ni massa savi
I en tot he trobat sempre qui m’avança.
Sóc home gris i ho sóc sense recança,
Perquè sóc de la raça del meu avi.
(Aquesta idea avui ja no val, perquè ara he donat el cos a l’Institut Anatòmic Forense, i no vull que tornin a la meva família ni les cendres, que no sabrien on guardar.)
Aquest realisme natural crec que sí que es una particular avantatge meva, perquè m’ha estalviat les enveges, que son una causa important d’infelicitats bastant generals.
També podria presumir de no estimar el diner. Sempre he comparat el diner amb l’aire, que quan ja tens el que necessites per respirar, la resta és vent i el deixes córrer.
El deixo córrer, naturalment, separada la quantitat d’aire necessària per mantenir la meva família en un nivell econòmic confortable, que no sempre ha estat sense maldecaps.
Una particularitat molt personal meva, que és un evident defecte, és que no pregunto mai el preu de les coses que compro, el que m’ha donat més d’un disgust. (Tinc una americana de xeviot de moher que
l’amortitzaré fins l’últim dia de la meva vida, perquè després vaig saber que allà on la vaig comprar son proveïdors del Rei d’Espanya i em va costar com tres vegades el preu que jo pensava que seria normal).
També sóc estrany en una altra qüestió que sembla intranscendent:
No m’agrada que em preguntin què m’ha costat qualsevol cosa personal que m’hagi comprat. Normalment no ho recordo, però em ve al pensament
una resposta que no dono per educació: “I a tu què t’importa?).
Un altre aspecte de la meva vida, és que estic convençut que tinc més condicions per estimar que per ser estimat.
En la meva afecció a la psicologia, fonamentada només per dos cursets per selecció de personal per a la Indústria, que em varen obrir con una finestra molt ample de possibilitats de judici, he llegit moltes coses relatives als homes i les dones.
Una, que les dones perceben les feromones del mascle després d’acceptar un aspecte general que els agradi. Unes faccions geomètricament
equilibrades ajuden i un nas tort perjudica.
Jo mesurava només 1,69 a l’edat de fer la mili, i tenia, de jove, una cara una mica triangular, conseqüència d’un cap una mica gros y la barbeta més aviat petita, i un nas una mica tort.
Ara, ja de vell, les galtes una mica caigudes m’han tret l’aspecte triangular de la meva cara i amb els cabells blancs faig un millor aspecte, però que als efectes que parlàvem, no serveix de res.
En canvi, moltes dones m’han pres per confident i m’han explicat moltes històries de desamors i complicacions personals.
I quan vaig fer de modista, que les meves clientes volien que la prova els la hi fes jo personalment, (el “modisto”), vaig escoltar històries per fer un llibre molt gruixut.
Passava que quan les clientes es treien el vestit (i es quedaven en viso, que cobria molt més el cos que tota la roba que porte avui pel carrer! ) la intimitat compartida en un espai petit sembla com si les
fes sentir en un confessionari i explicaven les seves històries fins a racons excessivament íntims.
Tenia una clienta potser de més de quaranta anys, alta i forta, de biotipus atlètic i bastant elegant, que un dia va començar a explicarme intimitats sorprenents.
Resulta que havia exercit la prostitució durant molts anys en una discreció absoluta i havia guanyat molts diners. Tenia 4 taxis funcionant a dos torns, i quatre pisos al Paral·lel. Amb els seus empleats es
comportava amb absoluta serietat.
Em va donar, de propina, llargues explicacions de com son les dones en matèria de sexe. Definia un tipus –el més general– de nenes Barby, que tenien cura del seu cos com si fos un tresor, afaitant-se tots
els pels del cos deixant només quatre pelets a sobre del pubis (llavors encara no es feia la depilació complerta, que ara se’n diu a la brasilera), però que la meva clienta deia que tenien sensibilitats a molts llocs del cos, però que totes rebien satisfaccions que eren, en definitiva i en conjunt, segons ella opinava, pessigolles de tercera divisió.
D’ella mateixa m’explicava que no era clitoriana, i que el seu plaer era com una bogeria quan trobava un home que li omplís l’úter al llarg i a l’ample, com més millor, i llavors ella soleta era capaç de provocar-se tants orgasmes com volia, perquè aquell era el seu
únic però extraordinari punt sensible. I em deia que en una nit ben aprofitada en podia tenir vint o trenta.
Una altra particularitat que jo no coneixia és la raó per la que molts homes experts prefereixen penetrar la seva parella per el forat que, en principi, no correspon: Es veu que d’aquella manera penetren
tota la llargada del seu membre i els sacsetjos arriben a l’arrel del membre i les proximitats de la pròstata, que és per allà on es diu que els homes tenen el seu punt “G”.
També m’explicava que amb els clients normals, els que pagaven, (els seus preferits i sense tarifa els tenia en la seva llista secreta) li llepaven tots els seus racons i ella feia el seu paper, però sense sentir mai
res d’especial, senzillament perquè la seva sensibilitat era en un altre lloc que no volia compartir en les seves relacions laborals.
D’aquestes coses en vàrem parlar una sola vegada. Normalment parlava del que era el seu màxim interès immediat, que eren els moviments de la Borsa, de la pesseta, de si hi havia crisi i per què, i haig de dir que era bastant entesa en tots aquests assumptes.
Seguint amb la meva història, ja he dit que estimo més del que soc estimat.
Potser com a conseqüència de l’estrany amor que la meva mare em va tenir a compte de la que considerava segura intervenció del dimoni en la meva personalitat, jo em vaig reprimir impulsos naturals moltes vegades, perquè pensava que el contacte del meu cos podria no ser agradable.
Era, en aquest aspecte era com una mena de “licenciado Vidriera”, personatge d’en Cervantes, però al revés: Aquell home volia evitar contagis i jo pensava que no volia transmetre cap mala sensació.
Les dones m’han agradat més que cap altre cosa en la meva vida, i m’han arribat moltes menys ocasions que jo hauria desitjat des del fons dels meus desitjos més sincers..
La part positiva de la qüestió és que el valors que jo he donat a les meves comptades ocasions podrien ser molt més bones que les que, a força de repetides, poden causar als altres potser una mena d’inevitable sensació de rutina.
D’aquesta qüestió ningú no en pot donar mesures, però els meus records son tendres i emocionants i no els vull comparar amb ningú.
Evidentment, cada persona és una història i jo soc, per sobre de totes les coses, un home que sap veure més bellesa en les coses, em penso, que una gran part de la gent.
El meu JO el veig com una exclusiva propietat, en la que ningú hi pot posar cullerada. I des d’aquesta propietat jo estimo cada dia més coses. I si el propietari d’una propietat veïna no m’estima, és, i
serà per sempre, el seu problema, mai el meu.
M’he fet gran i espero el meu final amb tranquil·litat. Si haig de ser sincer, em fa més mandra que por el fet d’acabar. Sentir la gent de la casa que se t’acosta i et diu paraules que segurament no entens, algú que et passa la ma pel front... Quina angúnia!
Els que m’heu llegit sabeu que jo penso que la mort no existeix i que el que a tots ens espera és tornar a viure milions de vegades i de milions de maneres. Serem nen de casa rica, nen que es mor de gana
amb els ulls plens de mosques, sants, pecadors i coneixerem tota la vida que Déu es va inventar.
L’aigua del meu cos tornarà a l’aigua, tornarà ser evaporada per el calor del Sol i plourà, i cada gota serà un nou germen de vida...
Ens espera a tots una aventura tan llarga com tota la vida del món, que és un cos viu, amb la nostra part alíquota inclosa des d’aquella explosió que se’n va dir el Big Bang...
D’on van a parar els pensaments i les emocions no en tinc ni la més mínima idea, però tinc confiança. Potser son part del mateix esperit de Creador, que els va repartint amb el vent...
I tot això jo no m’ho vull perdre, perquè la vida, com l’aigua, en conjunt, és bona, molt bona. Te uns petits espais bruts, com les clavegueres, però en general, és una maravella, com la vida mateixa.
|
|
