 |
Acabant...
Les ganes d’escriure, vull dir.
Des de sempre, i sense períodes d’abstinència, m’ha agradat posar en un paper les meves opinions sobre totes les coses que passen al meu voltant i el que penso de la gent i de les coses que fa. Potser, posats a aprofundir en la meva afecció, m’hauria de definir
com a “repassador” més que com a “escriptor”, perquè els meus exercicis literaris (d’abans dels primers ordinadors) sempre han tingut dues parts: primer, escriure tal com raja, i després d’un temps
prudencial, tornar a llegir el paper i anar-hi trobant un i mil defectes. I refer el paper i tornar-lo a deixar descansar i tornar a mirar-te’l una altra vegada per trobar-hi més defectes. Puc assegurar que al cap del temps el paper final diu el mateix, però sembla un altre. És com un anar traient el suc d’una fruita. I la
sorpresa final és que al cap dels anys et cau a les mans el paperet famós i hi tornes a trobar defectes, el que deu voler dir que la fruita no s’asseca mai del tot...o bé que jo no sóc un Cervantes, precisament.
Ara estic escrivint (arrel d’una caiguda d’esquena el passat 26 de novembre de 2004 que em va enfonsar una mica la quarta vèrtebra lumbar), com una teràpia perquè tinc el cos ple de drogues que no sé pas on
em portaràn. I dic teràpia perquè l’escriure és el que més m’entreté.
El cert és que les drogues, que són moltes perquè les prenc per varies dolences simultànies, fan que llegeixi mecànicament i no assi- 7 mili res: faig una prova de parar de llegir a la meitat d’un article i no
recordo de què va el tema. Per això em vaig aplicar, sense recepta, una cura gramatical. Començo a escriure qualsevol cosa, perquè al anar posant paraules una al darrera de l’altre s’han de complir unes mínimes regles gramaticals i ortogràfiques, el que t’obliga a tornar més d’una vegada al començament del paràgraf i de l’escrit sencer, atenent al “tempo” i al ritme del que estàs escrivint. I aquest tornar al començament una i una altra vegada, et va fixant els conceptes a la memòria tant si vols com si no vols.
De l’escrit anterior potser fa l5 dies, que els he passat bastant incòmode i ara escric altra vegada per dir que, afortunadament he fet progressos, encara que el problema de l’esquena segueix i no s’arregla
en quatre dies i vull tenir la confiança que en dos o tres mesos o anys, s’anirà solucionant.
La columna vertebral es veu que és molt senyora. Jo només em vaig aixafar una mica la quarta vèrtebra lumbar. Es veu –em diu el metge, vaja– que una miqueta més i la meva lesió seria com la d’aquell
artista de cine que es va morir, aquell que feia de Superman. I, per cert, el que era gendre del gran ciclista que tots recordem d’aquells temps heroics dels anys 30 que era en Marià Cañardo i que
la seva filla és molt amiga de les dones de casa, va caure com jo, però no tant perpendicular com jo i va quedar tetraplègica i es va morir en tres mesos.
Vol dir que per sortir al carrer em falten dies i que s’ha de tenir paciència.
Noto el progrés de la cura en el fet que el dolor es va localitzant a l’esquena, quan abans els efectes de la problemàtica del gran centre nerviós que és l’espina dorsal t’afectaven tot el cos. Tenies una angunia general, com una mica de mareig i imprecises ganes constants de buidar l’estómac. I un no trobar positura ni al llit ni a seient de cap classe. I ara ja
m’adormo a miquetes, el que vol dir que trobo postura de tant en tant.
Deixo aquest paper obert per agafar el fil a mitjans de mes.
Aquesta nota és d’avui, dia 1 de gener de 2005. Sense voler, us he estalviat un bon feix de ximpleries.
Avui és dia l5 de gener i superant el meu programa, havia escrit dues vegades entre el dia 1 i el 15. Una de força llarga i totes dues les vaig guardar malament, i s’han perdut.
En un paper us explicava incidències en les meves incursions a internet. En temes literaris, com que hi ha molts afeccionats amb molt bona voluntat i jo hi he parlat amb molt de tacte, he caigut bé i m’han demanat papers que han agradat. Em dec trobar millor, perquè avui, que es dia l6 de gener, torno a tenir ganes d’escriure.
En realitat, sóc cada dia més un home d’un sol tema, que és l’obsessió pel nostre país, cada dia més mal tractat i cada dia amb més mèrits perquè ens les vagin fotent totes a la mateixa galta.
Avui, (coses de les neurones, que de vegades caminen a poc a poc i altres es posen a córrer com boges, i quan els ve de gust juguen a fet i amagar i et surten del racó més imprevist), m’he despertat pensant en el Millán Astray i aquella consigna seva, tan profunda, de “Muera la inteligencia”. I penso en tota la Península Ibèrica, a un costat i l’altre de l’ Ebre, i l’incomptable número de burros per metro quadrat que s’han dedicat al noble fi de governar-nos.
I després m’he centrat en la nostra gent pensant que som un poble, però que ens manquen condicions per ser un Estat. Nosaltres no encaixariem en els protocols grandiloquents dels Estats que avui
es porten. I ens manca picardia política i per això els castellans, que servint al Rei o a l’església han après a manar des de sempre, ens prenen el pel.
Tampoc esten disposats a donar la vida per un tros de roba de colors. Els nostres més exaltants patriotes diuen amb solfa allò de
trencar cadenes, però quan veuen venir els castellans els cauen a terra la partitura i la falç, que tiren cap endarrera dissimulant, i canvien la melodia patriòtica per “La del manojo de rosas”. I, en el moment present, es clar que m’agradaria que del nostre Parlament en sortís un projecte d’Estatut acabat i convenient i que a Madrid ens l’aprovessin i en Maragall sortís al carrer Alcalà “en hombros” dels parlamentaris, però llavors se’m em posa davant dels ulls, com una màgia negra, un tramvia dels anys 40 amb aquells rètols
inoblidables: “Se prohibe la blasfemia y la palabra soez” i “Habla el idioma del Imperio”.
Dia l8. Això marxa, vaig agafant ritme, però avui m’imposo la obligació de parlar de qualsevol cosa que no sigui política.
Avui explicaré una història de la Bíblia, referida a la mort del gran patriarca que va ser en Noé. (o potser Moisés?) No tinc cap capacitat per entrar en el comentari de la seva edat, que diuen que si està escrit que havia complert els 900 anys, seria perquè
en aquella època es devia comptar el temps d’una altra manera i també perquè sembla que aquelles gents no menjaven ni hamburgueses, ni hidrats, ni grasses saturades, ni hi havia biòlegs... qui sap)
Només vull explicar que, quan les dones de la seva família el veien decaigut i trist, li van posar al llit nenes jovenetes, a veure si li donaven calor i li feien renéixer la il·lusió por seguir vivint; però van fer tard, i en bon home es va morir. Penso que aquella teràpia no va resultar per una aplicació extraordinàriament fora de temps. Però penso també que aquella idea podria ser bona aplicada amb més oportunitat, potser a homes gastats, però no tant com en Noé. Per exemple homes de 79 anys que
molts ja no tenim dents, però tenim ungles ben fortes...
Dia 21. Les notícies d’aquests dies, entre radio i televisió, em tenen aclaparat. Em van entrant les ganes d’escriure, però hi ha massa coses i jo sol no em puc tornar tantes pàgines d’un diari.
Agafant els temes a partir de l’últim escoltat aquest mateix matí, li toca a la bomba posada pels bascos d’ ETA a Getxo, amb 40 quilos d’explosius i que, segons l’opinió general de tots el contertulis d’en Josep Cuní a TV3, estava posada amb “les ganes de fer el
màxim de mal possible”.
La niciesa d’aquesta opinió la vinc considerant des de sempre. Si es vol fer el màxim de mal no s’avisa l5 ó 20 minuts abans. Es mata tant com es pot, o be no s’és un terrorista com Déu mana. El significat d’aquest avís previ té un sentit que a la gent no li arriba, segurament perquè la intoxicació mediàtica es tan forta que fa de potent anestèsic.
Jo faria un primer comentari anecdòtic, en el sentit de pensar que aquest cotxe el pot haver posat un sector d’ETA que no li agrada la possible nova marxa de la organització, i vol començar la guerra pel seu compte. La trista història del final dels Carlins està plena d’actituds d’aquesta mena i tot allò, que els vells encara ho havíem sentit explicar a la vora del foc i mai com accions de guerra o de guerrilla, si no de pur i simple bandolerisme.
Després d’Isabel II, que va donar el nom de Regne d’Espanya (1812 ?) al conjunt de pobles de la península (exclosa Portugal) a mitjans del segle XIX, durant una temporada de gairebé 70 anys, el desordre d’aquest pobre racó de món es va voler apedaçar a cops d’estat, que en va tenir crec que 36 ó 38 en el segle XIX i dos en el passat segle XX.
De l’últim cop d’Estat, que els franquistes n’han dit sempre “Alzamiento”, passats els primers 15 ó 20 anys de expansió venjativa, es va crear la primera Democràcia Orgànica, que va durar fins que al “Caudillo” van començar a tremolar-li les cames.
Pocs dies abans de morir havia deixat lligada i ben lligada una altra democràcia (dolenta en grau superlatiu, amb l’exèrcit vigilant amb les armes a la ma perquè el poble no pensés mai pel seu compte)
i un nou Cap d’Estat, en Joan Carles I, Borbó de tota la vida, segurament perquè es pensava que d’aquesta manera quedaven agraïts els favors que aquesta gran família ens havia fet sempre, sobre
tot el dit i admirat “FELIPE V.” Precisament a partir d’aquest FELIP CINQUÈ. quedem una mica en bàbia fins que després del reinat d’en Felip II la Reina isabel II proclama el regne d’Espanya amb l’empenta de Castella,a nosaltres s’ens va arrossegar a ser espanyols, després de ja ser abans incorporats al reine de Castella,, motiu per el que tots els que pensen com jo no ens podem considerar mai ni castellans ni espanyols.
Penso en un tema que no s’acaba mai que és el d’ETA i que les seves accions criminals han sigut finalment pel benefici de l’Espanya, “Una, Grande y Libre” que ha aconseguit un odi generalitzat a totes les regions “perifèriques” i ha reforçat els seus autèntics projectes de Govern…
I ho repeteixo, esmolant encara més la meva suspicàcia i m’imagino al poder Central donant instruccions a ETA de matar, però en una mesura suportable, per crear l’ambient necessari, però no superant, de molt, el número de morts a la carretera per accidents de trànsit, cercant una certa contenció que no superés un nivell acceptable per els seus fins. Avui hi ha un tema gloriós i imprevist, el del condó. He escoltat el portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola que sembla que
s’ha d’acceptar finalment el mètode, intrínsecament pecaminós, com a mal menor davant la quasi pandèmia que es va estenent per tot el món.
Però avui, que es exactament el dia que segueix al d’ahir, els grans Prínceps de l’Església han posat el seu portaveu davant els micròfons i les pantalles del món sencer per dir que el tema havia estat mal
interpretat i jo vaig entendre que el pobre portaveu havia quedat una mica confós i potser es pensava que l’únic que coneixia el tema del condó en profunditat era en Fraga Iribarne.
El gir que ha donat la Església Catòlica avui a la informació d’ahir en sentit absolutament contrari, em tanca la boca amb pany i forrellat en un silenci políticament correcte, donada la meva condició
de cristià batejat.
Potser hauria pogut allargar el tema anterior, però en aquest moment estic escoltant la ràdio i per enèsima vegada es parla a propòsit del matrimoni entre gais i lesbianes.
I potser jo m’ho miro malament i diré un bajanada, però em sorprèn que ningú hagi parlat de la etimologia de la paraula matrimoni, que és quelcom relatiu directament a la matriu i a la maternitat, negoci genètic que només es pot muntar amb dues persones, una de cada sexe.
I el pensament final que em faig, sense modèstia ni immodèstia, és que o jo sóc molt savi o els altres son molt burros.
Avui és divendres, dia 21 i em dona per constatar que tinc molts amics castellans de fa molts anys i que hem passat molt bones estones jugant, segons la edat al futbol, al tennis, al billar, al xapó, al dòmino, al bridge....Tots entenen el català i alguns el parlen,(pocs, molt pocs) i els tenim per gent de casa, sense embuts..
Tinc varies penyes, amb majoria natural de gent de la terra, però també hi ha molta gent de famílies que van arribar a casa nostre entre els anys 40 i 50.i que ens han fet companyia sense escarafalls per part nostra.
Entre nosaltres hi ha una bona afinitat general, però cada dia veiem més convenient evitar conversar sobre política, per no trencar l’harmonia de tantes bones estones viscudes.
Però jo no em trec mai del cap que aquesta gent que ara tenim tan integrada socialment, és la mateixa que en aquells temps d’immigració acordades per la Espanya eterna en aquelles converses tan famoses de Toledo per “descafeinar” el nostre catalanisme, i ens
deien amb espanyolisme vibrant allò de “¿No estamos en España?
Pues hablemos español”.
Parlo, doncs, de gent que s’ha integrat en una part, però que deixen un marge discrecional per fer-nos el favor de deixar-nos ser “raros en sus cosas”, però amb el pensament que aquesta incomoditat que
ens dona Espanya com veïna serà eterna, tant si volem ser separattistes o autonòmics, perquè un mal vei és sempre una incomoditat.
Tinc un bon amic que és una boníssima persona i que és de Salamanca, que cada vegada que se’n va a la seva terra jo li demano, de broma, que quan torni em porti “algun paper”. Ja dic que mai hi parlo seriosament, de política; Però fa molts pocs dies que sembla que tots el savis es van posant d’acord perquè aquells papers tornin, i li vaig sentir un sol
comentari: “¿No tienen otras cosas más importantes en que ocuparse?”
Son espanyols de soca i arrel, els fa patir humiliació la “pérfida Albión” amb la qüestió de Gibraltar i si mai senten parlar de la invasió i catalanització de Catalunya quan Anglaterra va traïrnos, el 1714, a canvi, entre altres coses, precisament de Gibraltar, ens acusen de treure temes antediluvians absolutament fora de lloc.
Es poden definir, per el que porto explicat, unes conclusions que jo m’atreviria a dir que son irrebatibles. Els espanyols son així i nosaltres som com som i ens mereixem seguir pagant el beure mentre hi hagi una taverna oberta entre Salses i Guardamar.
Em fa vergonya d’explicar que avui és 14 de Febrer.
Han passat molts dies sense que tingués ganes d’escriure res.
L’esquena és molt senyora i quan vol fer la punyeta, sap fer-la.
El que ara puc dir, amb goig, és que aquest exercici d’escriure era per guanyar retentiva, i l’he guanyada. Ja torno a llegir el diari. No del tot, però si les parts més importants.
Ja surto al carrer. Els dilluns i els dijous en venen a cercar els amics i em tornen a casa al vespre, després d’un bon dinar i tota la tarda de jugar al dòmino.
Els dissabtes i els diumenges vaig a jugar al bridge al Wist, que deu estar a uns 400 metres de casa.
Demà, dia 15 torno al metge i em faran noves radiografies. A veure si hem avançat una mica més. (El metge ja m’ha dit, però, que això de l’esquena es va arreglant, però que ho recordaré per molt temps, sobretot quan faci humitat.
Avui és dia 19 de Febrer.
No tinc ganes d’escriure, però hi ha una cosa que no es pot passarper alt.
Demà, dia 20, a Espanya es vota, no un referèndum sobre si ja podem donar per acabat l’Estatut D’Europa, si no un preliminar que no decideix res, i només juga en favor d’un galifardeus que s’omplen
les butxaques a compte nostra.
Aquesta mena de referèndum es farà a cada país, però Espanya va “delante, para que no se espante” i tots els peixos grossos ens omplen d’una vergonyant i abusiva campanya en favor del SI.
A mi tot el que vagi a favor de traure poder de Castella sobre Catalunya i passar a una unió de pobles més gran, on la nostra veu valgui com qualsevol altra, ja em va bé.
Però des de fa molts anys veig treballar a Estrasburg i a Bruselles en el sentit de formar una unió d’Estats sense tenir en compte els pobles i a aquesta meritòria feina hi veig dedicats, entre molts milers
d’altres catalans, els destacats i insignes botiflers senyors Vidal Quadras i Borrell.
El text que proposa aquest particularíssim referèndum es veu que ni l’entenen els homes més preparats de casa nostra, i jo no puc pretendre
pas saber-ne més que ells.
Però pels indicis que ja us he senyalat, queda dit en aquest diari que votaré NO i em quedaré amb l’ànima tranquil·la.
Ara torno a estar cansat i em sembla que vosaltres encara deveu estar-ne més encara.
|
|
